UCRONIES

Fer la cancaneta (i la travanqueta)

2012-01-26T11:29:00.000-08:00

M’hi vaig trobar ahir. Un company i jo vam arribar a les portes de la feina, la reixa era tancada i per fer cagarel·la vaig dir: “¿Fem... això i saltem dins?”, tot fent trunyella amb els dits de les mans i abaixant-les a manera d’estrep. No em venia a la memòria com es diu això. Sabia que de nen teníem una manera de dir-ho, però no em sortia. Un cop dins –no va caldre saltar–, en Miquel Colomer, que és un savi almogàver, em va dir la solució: fer la cancaneta.

Justa la fusta! De petit, a Llavaneres, ho dèiem talment així –en canvi el meu company de cuites, que és de Badalona, no ho havia sentit mai. També se’n deia fer la cadireta –forma, aquesta, que deu ser la més estesa. I fer escaleta, i fer esqueneta. Així mateix hi ha les formes fer canca i fer canqueta, que són a la base –esclar– de la cancaneta.

Hi ha paraules i expressions que sento de nou, o em vénen al cap, després de molts anys sense oir-les, i em transporten a la infantesa. Aquesta n’és una. Fer la cancaneta és una manera de dir que du incorporada la banda sonora de la cridòria i les rialles del pati de l’escola. ¿Com en deuen dir, ara? Si és que ho diuen d’alguna manera...

Em passa el mateix amb la travanqueta, una paraula que no apareix a cap diccionari català ni castellà –que jo sàpiga– i que vol dir ‘traveta’. Quan era petit i volia fer-li la punyeta a algú, li feia la travanqueta i per un general anava de morros en terra. De vegades m’ho feien a mi. Com que ho fèiem de per riure, no ens enfadàvem. ¿Què fa una paraula tan bella –que se sentia a Catalunya, i a Espanya (segons sembla) no– passant fred fora dels diccionaris?

Unamuno contra el catalanisme

2012-01-23T14:38:00.000-08:00

Per un atzar he ensopegat, al diari Levante, la crònica d’una conferència que Miguel de Unamuno va fer a València el gener de 1919. El títol, La educación nacional y la autonomía catalana, una peroració contra el catalanisme i sobretot contra l’ensenyament en català. D’aquella, el rotatiu El Mercantil Valenciano va publicar un saborós trasllat de l’acte, citant fragments prou extensos de la dissertació. Servidor no en tenia notícia, i com que n’hi ha per llogar-hi cadires, em plau compartir la troballa amb vosaltres. Heus-la aquí.

En aquella saó, Unamuno va fer una exposició de les raons de l’anticatalanisme. Unes raons obrades amb falsedats i amb deformacions que regalimen supremacisme, prepotència i menyspreu. Sobta, la veritat, veure un Salomó fent un paper tan galdós.

Diu el savi que “Cataluña se unió a España a cambio de un plato de lentejas: los aranceles” –cosa que no és certa. El savi acusa Prat de la Riba de practicar l’”odio a la lengua española” –cosa que no és sinó la inversió de l’odi que l’espanyolisme projecta sobre la llengua catalana. El savi promou la crispació i incita a la violència quan sosté que “el pleito de la autonomía debe resolverse en discordia, [...] que la unidad de la patria se ha roto, y que sobrevendrá una guerra civil”. El savi tergiversa i enverina quan surt a parlar d’una visita anterior de Cambó i Ventosa i diu d’ells que “vinieron aquí a conquistaros en catalán” –els dos polítics catalans devien acudir a València per exposar les raons del catalanisme, cosa tan legítima com l’exposició de motius del senyor Unamuno.

Més. El savi demana als valencians que no donin a llurs fills una ensenyança en valencià, perquè tal cosa “sería empequeñecer a Valencia y España” –nosaltres sabem que el que empetiteix un poble és la minorització de la seva llengua. Per al savi, els molts analfabets d’aquest tros de món només ho són en relació amb el castellà, que és l’única llengua democràtica [sic] de la pell de brau. Uf. Unamuno, ja ho veieu, va ser el cap de brot de l’anticatalanisme il·lustrat i el seu mestratge fecundà, anys a venir, el pensament de José Antonio Primo de Rivera, de Fernando Sabater i de Rosa Díez, per dir-ne només tres.

Un potser es demanarà com es poden dir tantes rucades per minut i entomar una pluja d’aplaudiments. No sé què dir-vos: el món és així. L’aura, la vanitat i la retòrica (i la ruqueria col·lectiva) fan aquestes coses. No se’n salva ningú. Nosaltres tampoc. Mireu Xènius: va escriure La ben plantada, que és la ximpleria més lamentable de la literatura catalana, i allò va ser un llibre de referència.

"Mañana dos llanas más de lección"

2012-01-22T02:46:00.000-08:00

El procés judicial contra la immersió lingüística i l’ensenyament en català (que són coses diferents) s’ha reactivat. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha de pronunciar sobre el recurs de la Generalitat contra les tres sentències famoses i sobre les al·legacions presentades després contra el recurs. Es veu que els jutges que porten el cas no volen resoldre’l ells sols i demanen que sigui el Ple a vessar de la Sala Contenciosa Administrativa del TSJC (24 jutges) qui torci el coll a la criatura. Volen diluir la seva responsabilitat.

Els senyors jutges ja s’arramanguen per fer l’atzagaiada. Davant la qual, esclar, no podem fer sinó desobeir –desacatar, en diuen. I ja s’ho faran. És clar que podem parar el cop, momentàniament, amb una llei nova; és el que proposen algunes entitats. Som-hi doncs, no badem.

Ara bé. Imagineu-vos que la cosa s’embruta i que hi ha amenaces de sanció ran de terra, o sigui, que arriba a perillar el sou i la feina dels docents insubmisos. Talment va passar quan la pasterada de Primo de Rivera. Doncs, arribat el cas, podem fer com els seminaristes nostrats d’aleshores: teatre, comèdia. Mentre la tempesta no amaina. La feta d’aquells ensotanats la conta mossèn Ballarín a Catalunya, terra de mar menuda, un llibre del 1998, senzill però instructiu. Fa així:

“Amb la denúncia que «en los seminarios catalanes se practica el separatismo», el nunci del papa va fer un tomb pels dits seminaris. No es va deixar el turó de Sant Magí, vull dir el de Solsona, on fent el garneu s’empatollaren un castellà tan castís que el professor deia: «Mañana dos llanas más de lección». Allò no sirgava, va caldre una inspecció del mateix bisbe que, per saber com anaven, va preguntar a un pelut de primer curs què era un «renacuajo»; el marrec, avergonyit, va dir: «Es una mala palabra»”.

Si ara ens hi tornem a trobar i afuen un inspector a un institut de secundària, amb tota probabilitat el pupil no sabrà què cosa és un «renacuajo», però tampoc encertarà a dir què és un capgròs. L’inquisidor quedarà desconcertat, o literalment estabornit. L’ESO fa aquests miracles.

La mesura del temps

2012-01-21T12:58:00.000-08:00

¿Qui dóna millor la mesura del temps, la doble sínia de les busques d’un rellotge (l’espasa i el coltell que giren sobre el dibuix dels minuts) o les busques rovellades i quietes d’un rellotge que només té espectadors ocasionals?

Veure temps en el moviment de les agulles i en l’espai que escombren, ¿no és un miratge? “El temps és la barba que creix”, fa un aforisme de Joan Fuster. Llavors, ¿la barba que creix a poc a poc té més temps que la que creix de pressa? ¿Hi ha un temps espès, concentrat, i un altre d’esponjós, esclarissat?

¿Es pot mesurar el misteri?

Un dia de cada dia

2012-01-20T04:19:00.000-08:00

Avui és un dia de cada dia.

Estimar-nos precisament avui

és fer confiança a la sínia del temps,

mostrar gratitud, dir-li que estem

contents de ser a la roda.

Dins cada catúfol dansa

l’aiguabarreig dels cossos,

les hores xopes de nosaltres,

el rosec de tantes atmosferes

que ens rovellen les escates

–i les filles, que vessen.

La projecció internacional de la cultura catalana. La visió de Matthew Tree

2012-01-19T05:47:00.000-08:00

Retorn al franquisme a les illes Balears

2012-01-17T12:22:00.000-08:00

El franquisme lingüístic s’ha instal·lat en el govern de les illes Balears, i l’emprèn sense cap mena d’escrúpol –el franquisme sociolingüístic ja fa molts anys que hi és, i d’aquelles noces vénen aquests confits. Però l’odi a la llengua catalana, i el determini d’eradicar-la, es dóna ara amb una virulència viscuda només pels padrins, els qui van passar les penes dels anys quaranta del segle passat (i pitjor, perquè d’aquella gairebé tothom parlava la llengua del país).

És la solució final contra el català. L’arronsament dels autòctons la propicia, el canvi demogràfic la serveix en safata, la caverna l’encoratja i la salvatgia de la dreta illenca l’executa. Vegeu el cartellet que Diario de Mallorca reprodueix. Així van les coses ara a les illes. I si algú se’n sorprèn, és que ve d’Arbeca.

A cal Pepé es passen per l’arc de triomf la Constitució (allò de l’especial respeto y protección), la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries i l’Estatut d’Autonomia de les Balears. I hi troben gust. En la refregada obtenen un plaer sexual només comparable als orgasmes de quan es van apoderar de Mallorca, el juliol del 1936, i de l’escorreguda de la victòria final, l’abril del 1939.

(I llegiu, de passada, si no ho heu fet, el viacrucis que fa poc ha passat l’Albert Cànoves a l’hospital de Son Espases, a Palma, on tres empleats, l’un darrere l’altre, no el van voler entendre perquè s’expressava en català.)

Stevenson i Perejaume se saluden

2012-01-16T09:57:00.000-08:00

Escriu Robert Louis Stevenson a L’illa del tresor: “Vaig descobrir que cada onada, lluny de ser aquella muntanya llisa i brillant que sembla des de terra o des de la coberta d’un vaixell, podia comparar-se perfectament a qualsevol serralada en terra ferma, amb els seus pics, els seus planells i les seves valls.” (Quaderns Crema, 2008, trad. Joan Sellent)

Escriu Perejaume a Obreda: “No hi ha res com nedar a mar obert per tal de percebre la sensació muntanyosa de relleu. Acarats a l’onatge, a mesura que hi avancem, llegim l’aturonament de l’aigua, en serralades successives, delerós de solcar aquell relleu aigualós que es retorça i ens acotxa, amb pinzellades de cristall. Avançar a través de l’onatge és, en efecte, anar de carenes." (Edicions 62 i Empúries)

Un fil connecta els dos textos a un segle i mig de distància, com si l’un fos la premonició de l’altre i l’altre fos el record de l’un. Com si l’anglès i el català se saludessin.

Catalunya Ràdio no sap comptar

2012-01-15T07:09:00.000-08:00

Les matemàtiques aplicades a les manifestacions són la ciència més inexacta del món. Tan inexacta que, si t’agraden, dius que cent són mil, i si et desagraden, que mil són cent. Però és que avui Catalunya Ràdio s’ha lluït. Aquest migdia érem al cotxe, a la carretera de vora mar, a l’altura de Llavaneres i fent cap a Canet, en la marxa convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Teníem sintonitzada Catalunya Ràdio i amb això que sentim: “Al Maresme, la Caravana per l’Estat Propi, formada per uns quaranta vehicles, està provocant problemes de trànsit a l’N-II”.

Quedem atarantats, esclar, perquè només a Mataró érem més de seixanta vehicles els que ens incorporàvem a la marxa. I no provocàvem pas cap retenció, sinó tan sols un lleuger alentiment del flux: els tractors anaven a tota, i els cotxes que els seguíem, a velocitat pràcticament normal.

Val a dir que, arribats a Canet, érem una gentada, potser unes mil cinc-centes persones (entre les quals, deu alcaldes); mil vehicles segons els organitzadors, xifra que potser és exagerada –en tot cas, si no hi eren, poc se’n faltava. La qüestió és que el periodista de Catalunya Ràdio tenia ganes de dir que érem quatre gats i que a més molestàvem. Ha sigut com si escoltéssim Intereconomía, la COPE o la SER: desinformació interessada, periodisme de guerra. Tenim l’enemic a casa.

Els Mossos m'ofenen a mi

2012-01-14T03:18:00.000-08:00

Jo també estic estupefacte. I també em sento profundament maltractat. D’ara endavant, cada vegada que passi pel costat d’un Mosso m’hauré d’aguantar les ganes d’escopir –o potser no me les aguantaré. D’ara endavant, cada vegada que passi pel costat d’un Mosso tindré la mateixa sensació de vòmit rampant que tenia fa anys, quan se m’adreçava un d’aquells policies estranys, odiosos i hostils, ensinistrats per humiliar els catalans.

Els Mossos han perdut el poc respecte que els tenia. I no crec que això tingui solució –bé, sí, només una: que, l’endemà de la independència, truquin a la porta de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil demanant feina. I bon vent. (Els pocs que hi ha de lleials, que es quedin, esclar, i gràcies.)

Tretzevents com a símptoma

2012-01-13T06:29:00.000-08:00

Quan vaig saber que la revista infantil Tretzevents plegava, vaig tenir el rampell idiota de pensar (i d’escriure, ai) que el mal venia d’Espanya. Anava errat d’osques, i llegir el que en diu Víctor Alexandre m’ha estat una ben guanyada estirada d’orelles. L’escriptor titlla d’hipòcrita el govern de Catalunya, que primer concedí una creu Sant Jordi a la revista i ara la deixa caure (ço és, li retira la subvenció). Té un tros de raó.

Pensant-hi fredament, però, trobo que Alexandre no la clava. Perquè qui ha deixat caure Tretzevents (nascuda el 1951!) no és el govern, sinó els catalans. No és lògic que les bones revistes infantils en català depenguin d’una subvenció: la normalitat és que es financin amb les subscripcions dels milers de famílies catalanes que tenen canalla. Em sembla de calaix, això. ¿Com és que els pares i mares del país no compleixen el deure elemental de posar a les mans dels fills, un cop al mes, un exemplar de Cavall Fort, de Tretzevents, del Tanano, de Faristol o de Camacuc? ¿Com pot ser que badem en allò que és més bàsic?

De nen, servidor vaig adquirir l’hàbit de llegir devorant els Mortadelos que el meu germà gran comprava adesiara. A casa no hi havia llibres, els pares no llegien i mai no va entrar-hi cap revista infantil. El goig de llegir i la passió pels llibres me’ls vaig haver d’inventar, i la set de lletra impresa l’assaciava a la biblioteca del poble. Ara que tinc dues filles, vull que l’accés a la lectura els sigui més planer. La pubilla acaba de fer cinc anys i... m’adono que hi ha Tiro Liro, Cuca fera i Reporter Doc, que són revistes per a nens d’entre 4 i 8 anys. Ves per on, ja estic badant. La desaparició de Tretzevents, ¿culpa de la Generalitat? Ca, barret!

Brodsky a Venècia

2012-01-11T11:30:00.000-08:00

Abans d’anar a Lisboa s’ha de llegir Pessoa. Abans d’anar a Istanbul s’ha de llegir Orhan Pamuk (concretament Istanbul, ciutat i records). I abans d’anar a Venècia s’ha de llegir La marca de l’aigua, de Joseph Brodsky. Servidor vaig ser-hi fa cinc anys, però llavors només coneixia Brodsky d’oïda, no l’havia llegit –a més, aquell va ser un viatge-regal-sorpresa i no el vaig poder preparar.

Quan hi tornaré, no me’n sabré estar de reveure la ciutat amb ulls brodskians. Perquè La marca de l’aigua és un llibre sobre la Venècia hivernal que Brodsky conegué al llarg de disset anys, els setanta i els vuitanta del segle passat. És una història d’amor a la ciutat dels canals, i també és més que això: és un assaig que conté reflexions poètiques que ragen d’un crani privilegiat. I és que Brodsky ha estat un dels escriptors més intel·ligents del segle XX. Quan la Parca se l’endugué, només tenia cinquanta-sis anys. Està enterrat a Venècia.

Fins ara, aquest llibre el podíem llegir en la llengua en què fou escrit, l’anglès. Fa pocs anys va arribar la traducció castellana de la mà de Menchu Gutiérrez, publicada per Siruela. I ara ha aparegut la traducció al català, obrada per Marcel Riera (guanyador del Premi Carles Riba 2011) i publicada pel Cercle de Viena. No cal dir que el trasllat és excel·lent. Sí que cal dir que Brodsky s’adreça a lectors bregats.

Brodsky és un poeta difícil. Els seus versos són plens d’avencs metafísics, de viatges intercontinentals, i estan travessats de galeries que duen lluny. En certa manera, Brodsky és a la poesia nord-americana el que Agustí Bartra és a la catalana. És una poesia que vola alt. S’ha de tenir bagatge. Em consta que una torsimany està traduint la poesia completa de Brodsky (en rus i en anglès) al català. Me la imagino cremant-se les celles i rompent-se les banyes, i la felicito per endavant.

Els assajos són més accessibles, per bé que demanen una lectura atenta. Les proses brodskianes són talaies on l’escriptor s’enfila per mirar alhora de prop i de lluny; les seves observacions són alhora minucioses i panoràmiques, i sempre analítiques. L’ull del poeta arrela en el detall i d’un plegat es projecta molt amunt, com un acròbata del pensament.

Ara només faltarà, per a una bona recepció de Brodsky en la cultura catalana, traduir el seu altre recull d’assajos, Less than one, un aplec de reflexions sobre poesia, literatura, política i història que fan, en conjunt, l’autobiografia intel·lectual d’aquest rus empeltat a Nord-amèrica que fou Premi Nobel de Literatura el 1987.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 12 / 1 / 2012.)

Dóna la cara per la independència

2012-01-08T02:47:00.000-08:00

Les enquestes diuen, més o menys, quants en som –i en som molts, com hi ha món! Però anirem millor si sabem qui som. Perquè se’ns ha girat feina i no s’hi val quedar-se a casa. (La cara de l’espadat se la veu malsucosa, sí, però amb els vents que bufen, què voleu?) Doncs això, que donem la cara per la independència.

Avui en fas cinc

2012-01-07T00:56:00.000-08:00

Molts anys i bons, Joana. Avui en fas cinc. Un lustre, se’n diu d’això. Els anys van passant i arriba que, si comptem els que hem fet, hi ha un nom per dir-los: lustre, dècada, vintena, trentena, i així anar fent. Com les flors, que una és una i dues són dues, però un grapat fan un pomell. ¿Saps què vol dir això? Que t’estàs fent gran. Enguany, passat l’estiu, seràs de P5 i aprendràs un munt de coses. Ara frises de fer-te gran, vols créixer de pressa. És normal. Quan seràs gran de debò voldràs que tot vagi més a poc a poc, perquè sentiràs que vesses d’energia, d’empenta i de joventut, i li demanaràs al temps que s’aturi. Però el temps farà orelles de marxant i sentiràs que una correntia t'arrossega i se t’endú, i t’hi hauràs de posar bé perquè si no agafaràs malsofridura. Però trobaràs la manera –n’estic cert– de no perdre del tot aquella nena de P5 que en sabia tant de jugar i de ser feliç. I si un dia no te’n surts, digues-m’ho. Jo sóc de P45 i el que m’agrada més del món és jugar i fer el ximple. Igual que tu ara.

El resum de tot

2012-01-06T02:47:00.000-08:00

Les idees ens ubiquen i ens endrecen. Els sentiments ens mobilitzen. Les conviccions resulten de sumar les unes i els altres. I si el dipòsit l’omplim de passió de coratge i de perseverança, i d’amor a la llibertat, i sabem ser humils i fem confiança a la gent, tindrem l’artefacte polític més potent de Catalunya, i desplegarem una energia que probablement no arreglarà el món, però dignificarà el racó de planeta que la història ens ha donat.

Poemes de la resistència chicana

2012-01-05T02:21:00.000-08:00

Just fa un mes que ha arribat a les llibreries un llibre singular, Poemes de la resistència chicana, de Nephtalí de León, traduït al català per Carme Manuel, professora de literatura nord-americana a la Universitat de València, i publicat per l’editorial Germania en la col·lecció Plaerdemavida.

El poemari és insòlit per tots costats: ho és la traductora, ho és l’autor i ho és allò que mostren els poemes. Carme Manuel té la capacitat de fer llum en els marges de la literatura anglosaxona, de fer visibles mons literaris que bateguen enllà del cànon (com la literatura gal·lesa, l’afroamericana o la xicana), explicar-los, ubicar-los i fer-los comprensibles. La professora valenciana se’ns ha fet imprescindible.

L’autor és un outsider. Nascut a Laredo (Texas) el 1945, Nephtalí de León és poeta, escriptor, autodidacte, vagabund, treballador del camp, xicano, però sobretot un activista radical “compromès –diu la traductora– amb cor i ànima amb l’alliberament de les terres ancestrals ocupades del seu poble, perquè, per a ell, parlar de l’estètica chicana porta irremeiablement a parlar de política”.

La poesia de De León és una expressió de la consciència xicana i també una forma de lluita, és un clam de justícia i d’igualtat, una veu-crit que vol fer audible i visible un poble que ho ha perdut tot i que vol existir amb dignitat. “El sentiment que existim com a poble sense llengua –diu de León–, sense cultura, sense bandera i sense un país que puguem anomenar nostre, és desolador. Ens trobem perseguits per un país que ens ocupa, els Estats Units, i abandonats per aquell del qual procedeixen les nostres arrels, Mèxic. Som un poble sense llar, govern ni ningú que ens representi ni ens defensi”.

Els protagonistes dels poemes són els xicans (ço és, els mexicans que viuen als Estats Units, que s’expressen en castellà i en anglès sovint entremesclats i empedrats de mots indígenes i de gergues: “esa ruca anda tirando garra” vol dir ‘aquella noia va ben vestida’). I el territori de la seva poesia és Atzlan, les terres mexicanes que el 1848 van passar als Estats Units, i també el nord-oest de l'actual Mèxic. “Som els palestins de les Amèriques i no tenim nació. Necessitem tenir la nostra pròpia nació”, deia fa poc De León.

Bona part dels poemes del recull estan inspirats en la llei d’Arizona SB 1070 de 2010, una llei que penalitza la immigració dita il·legal i considera sospitosos de crims tots aquells que pel seu aspecte físic puguin semblar immigrants. De León respon a la llei de l’odi amb versos de to maragallià (“Amèrica, Amèrica, escoltes la campana que toca a morts?”) i amb altres de més combatius (“ei, no tires la tovallola, Raza! / aquesta és casa nostra / hem estat colonitzats / cinc-cents anys / totes les seves lleis pendejas / són un sentir ploure!”).

De León troba que, si de cas, els “immigrants il·legals” són ells, els qui desembarcaren del Mayflower i els qui van venir darrere d’ells i s’apoderaren a sang i foc d’una terra que no és seva. I són ara aquests, els “euro-il·legals”, els qui veuen amb pànic com l’Amèrica del Nord recupera el rostre indígena que sempre va tenir i reaccionen amb agressivitat.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 5/1/2012)

PS: Si voleu fer un tast de la poesia de De León traduïda al català, aquí teniu la Margarida Castellano recitant Ombra en la presentació que es va fer del llibre a València:

Som de terra i terrejam

2012-01-04T08:04:00.000-08:00

Et lleves

i el fred de les rajoles

t’escriu les ganes de viure

a la planta dels peus.

De nits, en canvi,

ve més de gust morir,

extingir-te amb calçat

d’anar per casa.

Tot el que el món ha de dir,

de primer va per terra.

"En mi autocar no va a subir ningún catalán"

2012-01-03T01:59:00.000-08:00

El periodista diu que és un "cas aïllat". Què ha de dir... Però l'asseveració no és exacta. No ho és, un cas aïllat. (Tampoc és cosa que passi a cada moment i a cada cantonada, quan un va pel país dels veïns.) Jo diria que és la punta d'un iceberg. O un cap de núvol si voleu, darrere el qual hi ha la nuvolada.

Llengües en pena

2012-01-02T02:18:00.000-08:00

Les llengües són com les llunes: n’hi ha de creixents i de minvants. Les primeres s’assemblen de cada pic més al sol; són diürnes i aviat es fan mestresses de la llum. Viuen en èxtasi. Les segones tenen, de primer, la fesomia d’una pilota abonyegada que es desinfla, i a l’últim fan la forma d’una falç que es va amagrint fins que es fon amb la nit; són nocturnes i estan resignades a la fosca. Són llengües en pena.

I arriba un moment que les llengües minvants agafen por i s’estremeixen, perquè s’adonen que no gosen viure però tampoc es volen morir. És com si sumessin dos vertígens, el de davant i el de darrere. Llavors és quan pateixen més, semblen ànimes que penen en el purgatori, pena que pena plorant llàgrimes d’ortografia, sanglotant sintaxi, regant el terra amb molts signes de puntuació que ja no aguanten el text.

Aleshores són males de tractar i fan com els morents, que no volen que els vegin, i van pels racons de la cuina com les cucamolles i no surten de casa sinó de nits, fent volades curtes com els ratpenats. Fins que els portadors es cansen de semblar cucamolles i ratpenats, fan el farcell i l’envelen cap a altres llengües més alegres.

15-G: Caravana per l'Estat propi

2012-01-01T02:23:00.000-08:00

La millor manera de començar l'any és moure'ns per la independència. Diumenge 15 de gener, sortint alhora de Tordera i de Montgat, i confluint a Canet, el Maresme serà un clam (allargassat i sobre rodes) per la llibertat de Catalunya.

Viatge a la Mallorca del PP

2011-12-31T07:42:00.000-08:00

Tal dia com avui, fa set-cents vuitanta-dos anys, els catalans assaltaven Al-Mayurca i es feien els amos de l’illa. Això va ser el 31 de desembre de 1229. ¿Heu estat mai a Mallorca? ¿No? Doncs correu a comprar un bitllet de barco, o d’avió, perquè no us ho podeu perdre. L’illa és una monada. Nosaltres hi hem estat fa poc i hem fet un itinerari d’allò més agradós. Us en faré cinc cèntims.

Un cop desembarcats a l’aeroport de Su San Juan vam emproar cap a Brotemayor, que hi ha una costa esquerpota plena d’espadats. Després vam fer cap a Sancabrito, que és un poble molt blanc, diries que la llum s’hi ha quedat a viure. I tira cap a Felación, un poc més al nord, que és on canten allò d’Amigo Félix quan maten els bous, però com que aquell dia no hi havia corrida vam anar a Puerto Palomo i vam buscar un lloc per dinar i prou que el vam trobar, a l’avinguda del Crucero Baleares, i ens vam posar les botes, perquè vam dinar d’arroz sucio i cochinillo asado, i olivas rotas per picar, i un estallado per pair-ho tot.

Havent dinat vam prendre els tapins cap a Mandacorazón, que és una ciutat amb tots els ets i uts i es veu que allí van desembarcar-hi els republicans però els en van fer fora, i n’estan ufanats. I amb un cop de cotxe ens vam plantar a San Lorenzo del Cardizal, que no val gaire la pena, i la vam envelar cap a Su Conservera i vinga amunt, fins a Hartazgo; allí hi ha muntanyes que si vas a l’altre vessant i et descuides caus al mar. És molt bonic.

Després vam fer un volt per Piedra, San Juan i Lubina, passant un poc de llis, que anàvem cansats, i vam fer parada a Siváis, que és com un vermell d’ou en el Llano i hi fan un mercat que envesca molta gent. Vam passar Sinellas sense aturar-nos-hi i vam desguassar a Pizarro, que torna a ser una senyora ciutat que abans duia el nom d’uns sediciosos que es resistiren a l’expansió imperial espanyola, ves quin acudit; encara s’hi veu alguna fabriqueta de calçat, però es veu que ho han deixat córrer, això. I allí vam fer nit.

L’endemà al matí jo volia anar al monestir de Brote i després a Piojidad, que es veu que hi ha una badia que pel nord fa el cabo Triguero, que caus de cul quan el veus, però els altres es van encabotar d’anar cap avall, i fes-te fotre, ala. Així que vam enfilar cap a Consejo i Buñuela i vam fer cap a Empocilgar, que està en el fons d’una olla que sembla el Paradís i hi ha un túnel que la connecta amb la capital. I quan en vam tenir prou vam tirar cap a Valledechica i Montepunzante, tot molt bufó, i vam rodar cap a Palma de Mallorca passant per Calvicie, un poble crescut que té fama de ric i és la quintaessència de la identitat mallorquina. Vam fer un tomb pel centre que no podíem dir fava i corre cap a Su San Juan, que de poc no perdem l’avió.

Ens va agradar pler. Hi tornarem. (Per cert, bon any.)

Cuques de llum

2011-12-30T00:35:00.000-08:00

Abans-d’ahir vam veure cuques de llum. Grogues, balladores, llampurnejants. Érem a Caldes d’Estrac, a vora mar, sol post. Brollaven per damunt d’una casa blanca de pretensió indiana. Sortien a glopades, com un volcanet d’aquells de fer Nit de Sant Joan, que treuen espurnes a desdir. Suraven un instant, es deixaven anar i s’apagaven, com el coet d’un castell de focs havent fet l’esclafit.

Mercè Rodoreda deia que les lluernes són sàvies, perquè “encenen el fanalet i miren”. No ho sé pas. Les de Caldes havien encès el fanalet però no miraven, sinó que botaven, enjogassades –diries que reien–, i sant tornem-hi. I no sé si això és la saviesa o el fred.

Perquè feia un fred aficadís. A pocs metres, la mar era un cel ajagut, embriac i bavós, que xuclava les escorrialles de la llum. A mig aire, la lluna mostrava la falç de segar estels, tota encesa. El sol s’havia acotxat de feia poc i pintava el cel jussà de color de pastanaga amb pinzellades malves i pensaments lilosos. Les ombres es deixataven. La claror es marfonia. Parlàvem i les veus eren de vidre; i les paraules, d’aram.

Havíem begut tres cordials de llum a l’encop i estàvem com encantats. Com si els àngels, aprofitant un camí arcà i fonedís entre dos llustres, haguessin baixat un moment a saludar-nos.

Iñaki Anasagasti i els drapets de la monarquia espanyola

2011-12-29T01:19:00.000-08:00

Diu que Iñaki Anasagasti, portaveu durant una pila d’anys del PNB al Congrés de Diputats, ha escrit un article sobre l’actual monarquia espanyola. Anasagasti hi diu allò que nosaltres ja sabem i ells fan veure que no saben, o fan moixoni i exigeixen que miris cap a una altra banda –Su Majestad és irresponsable, ja se sap. Diu que els mitjans escrits s’han cagat les calces i no l’hi han volgut publicar. I esclar, quan passa això, els qui fem la viu-viu per un racó o altre d’internet tenim el deure moral de mostrar-ho. És per això que reprodueixo l’article. Heus-lo aquí:

“DE IÑAKI A IÑAKI

Cuando Iñaki Urdangarin y Cristina de Borbón se casaron en Barcelona, el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki, Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba encantado. Fue el clásico espectáculo de masas del que nunca supimos su costo, pero como los cuentos de hadas no tienen valor, pues todos les deseamos fueran felices y comieran perdices. A mí me supuso que me vasquizaran el nombre en el ABC. Bautizado y registrado como Iñaki Mirena, Luis María Ansón la tenía emprendida contra al nombre sabiniano. A raíz de aquella boda, recuperé mi nombre original en el periódico de la derecha española. No tengo pues la menor animadversión contra esta pareja sino mucho respeto y solidaridad hacia los padres del ex jugador de balonmano, al que acaban de bautizar como "talón-mano".

Con éste antecedente la pregunta que uno se hace es como un chaval bien parecido, deportista y con una vistosa familia, se haya metido en semejante barrizal que ha destrozado su vida y le ha clavado a la monarquía española un rejón de fuego. ¿Un submarino republicano para dinamitar desde dentro la Institución? No parece ¿Una incursión en los negocios con la misma mentalidad de lo que veía a su alrededor? Quizás ésta puede ser la explicación, pues es difícil haya otra. Bien es cierto que el status de la familia real no está contemplado en la Constitución. No existe. Y tan es así que el heredero solo aparece a efectos sucesorios. Para nada más.

Toda esa ridícula parafernalia de reverencias de las señoras, besamanos, lectura de pregones, presidencia de actos de todo tipo, entrega de premios, tiene el mismo valor que si usted, con su hijo se ponen a hacer lo mismo, pues ese papel no les está asignado en ningún artículo de la Constitución. En ella solo habla del rey. De nadie más. De ahí que todas esas presidencias de organismos y de la credibilidad que se le atribuía a sus negocios "pues detrás está la Casa Real", no es más que la evidencia de una Corte corrupta, de la idiotez del español a la hora de hacer la pelota a un ciudadano normal y sobre todo de las falta de control político hacia una Institución a la que el erario público mantiene porque su acción ha de basarse en la ejemplaridad. ¿Ejemplaridad la de Juan Carlos de Borbón? ¡Vamos hombre!

Yo rompí con todo ese mundo de mentiras a raíz de la guerra de Irak. Hasta entonces habíamos seguido con esa ficción del Pacto con la Corona que jamás percibí, pero tras mantener con el rey un diálogo duro en el que me dijo que él era militar y le gustaban las guerras y yo contestarle que se fuera él y le mandara a su hijo, revisé la Constitución y vi que el artículo 63 le daba un papel como jefe de las Fuerzas Armadas. Y tras negarnos una audiencia a los Grupos de la Cámara, salvo al sumiso Zapatero, en una de las sesiones, bajé a la tribuna del hemiciclo del Congreso y denuncié al rey por su pasividad, su falta de coraje, la dejación de sus funciones y su poca personalidad ante un Aznar que se había reunido en las Azores con Bush, Barroso y Blair y quería mandar tropas a una guerra "para sacar a España del rincón de la historia".

Se armó la de Dios es Cristo. Aún recuerdo el abucheo de Rajoy, Acebes, Rato, Mayor Oreja y Arenas. Era la primera vez que desde aquella tribuna Pulgarcito se atrevía a meterse contra Goliat, el gigante de la transición y además desde un partido nacionalista. Eran tiempos de mayoría absoluta de Aznar y en aquella Cámara solo había, rodillo y tente tieso. Tras esto y puestas las cosas en su sitio me dediqué a preguntar sobre las cacerías con osos borrachos, viajes extraños, gastos inútiles, uso de aviones sin ton ni son, cambio constitucional para que no exista primacía del varón sobre la mujer en la actual y muy machista Constitución española, los Premios Príncipes de Asturias a mayor gloria del heredero, costo de la boda de Felipe y Letizia, presupuesto de la casa Real, papel del Rey el 23-F, y cosas así. El gobierno jamás me contestó. Respondían con dos líneas diciendo que el rey es irresponsable, es decir no responde ni ante los jueces, ni ante Dios, ni ante la historia y que haría mejor en condenar a ETA.

Curiosamente los más beligerantes eran los socialistas a los que todo esto les incomodaba y dejaba patente su poco respeto al republicanismo de su historia.. ¿Y en casa? "Cosas de Iñaki". Pero a la gente le gustaba se fuera contra éste abuso continuo de poder. Pero no eran cosas mías. Independientemente de que el rey Juan Carlos está ahí porque nos lo dejó un dictador cruel y sanguinario y él jamás ha condenado aquella dictadura sino se ha beneficiado de ella, e independientemente de que en la Constitución se metiera de matute la monarquía parlamentaria sin referéndum como hubo en Italia, la actual Jefatura del Estado no puede ser irresponsable ante la ley y no puede usar fondos públicos sin que haya un ojo público para vigilar sus gastos. Y estas evidencias no pueden ser "cosas de Iñaki" sino de algo tan simple como la salud democrática de un país.

Yo no soy el Peñafiel vasco como alguno ha querido describirme para anular mis denuncias, sino un parlamentario que tiene la obligación de controlar al gobierno y a ser posible, a la Jefatura de un estado, que permite se viva en la corrupción mientras se le orla con el premio a la virtud. Mi denuncia fue la única y la primera. Luego vino Tardá de ERC y ahora IU, pero a efectos de notaría, fue el PNV, porque yo hablaba en nombre del PNV, quien puso el dedo en la llaga. Que Amaiur tome el dato. A raíz de toda ésta tormenta, la editorial "La Esfera de los Libros" me pidió en 2007 escribiera un libro con mis experiencias en este campo. Y lo hice y titulé "Una monarquía protegida por la censura". En ella hablaba de mis vivencias con ese mundo de ficción, desde dentro del sistema, y denunciaba los negocios de Iñaki Urdangarín desde la página 101 a 104 en el capítulo "La Familia sí recibe". Pero a mí no me recibieron.

Torpemente la editorial envió el libro a la Casa Real y ésta negó su publicación. Pero al poco el libro se editó. Lo hizo Javier Ortiz pero la sordina que le pusieron como para escribir otro libro con lo que había supuesto superar aquella carrera de obstáculos. Curiosamente el libro se publicó un año después de que la pareja y sus niños fueran enviados a Washington en 2006, nombrándole al duque de Palma, consejero de Telefónica. ¿No sabían en que negocios andaba el yerno? Por supuesto. Pero el Rey quiso encubrirle sacándolo de circulación. Y el encubrimiento, para la gente normal, es un delito tipificado en el Código penal.

Pero el rey es "irresponsable". Cuando nadie sabe el presupuestos exacto de la Casa del Rey, cuando nadie controla sus gastos como ocurre con otras monarquías, cuando el rey recibe regalos de todo tipo y no pasan a la contabilidad del Patrimonio del Estado, cuando la opacidad es total y los medios aplauden semejante corrupción, cuando primeros coches, primeras motos, comisiones de jeques petrolíferos han hecho de Juan Carlos de Borbón uno de los hombres más ricos de Europa, cuando nada de todo esto se podía investigar, llegó a semejante patio de monipodio un chaval al que lisonjearon, reverenciaron, tentaron y el hombre y su gentil esposa cayeron en el pozo hasta el punto que incluso metieron a sus hijos menores en empresas y enjuagues impropios de una familia respetable. Se creían inmunes, impunes y protegidos por la censura y la bobaliconería de la Villa y Corte.

Y eso, es para mí, lo que ha pasado. Porque en La Zarzuela si alguien se atrevía a decir algo, seguramente responderían: "Cosas de Iñaki". Pero de Iñaki Urdangarin, Duque de Palma. La pregunta es: ¿Por qué Iñaki Urdangarin y la Infanta Cristina, socia en todo este montaje, no están todavía imputados si ya lo está Diego Torre, el socio y los responsables de la Ciudad de las Artes y de las Ciencias de Valencia que firmaron esos contratos con esa ONG con ánimo de lucro? Me imagino que el PP, Trillo y la Casa Real estarán metiendo horas extras para tratar de salvar algún mueble que otro, sobre todo a la Infanta. Lo malo es que quien creó el microclima para que esto sucediera seguirá ahí felicitando las Pascuas en su mensaje de Navidad, como si nada hubiera ocurrido. Pero quien de verdad está desnudo, es el propio rey. No solo su yerno y su hija. Y quien está tocada de verdad, es esta monarquía heredera de un dictador.”

Iñaki Anasagasti

El rei Juan Carlos elogia Franco

2011-12-28T01:23:00.000-08:00

Vet aquí Mallorca

2011-12-27T00:26:00.000-08:00

El bilingüisme és posar gallines i guineus dins el corral de les gallines. El resultat d’una tal cohabitació és previsible.

Si les gallines han de ser giscadores com les guineus, i en canvi les guineus poden ignorar el cloqueig de les gallines… mala peça al teler.

Si les gallines abdiquen a favor de les raboses, que són oli damunt l’aigua, i aquestes troben taula parada i tot… malament rai.

Si, a més, arriba que en el corral hi ha més guineus que gallines, el resultat, a més de previsible, és a tocar.

I si les guineus diuen: “¿Què carat? Si som guineus per natura, bo és que facem el nostre fet”, i es deixen de miraments, i l’aviram dóna la conformitat, llavors el resultat, a més de veure’s venir, a més de ser tocadís i digestible, és cosa dada i beneïda i untada amb oli sant.

Vet aquí Mallorca. Vet aquí…

Esperit, clàssic, sublim

2011-12-26T00:52:00.000-08:00

Diu Henry Bergson: “Nosaltres hem d’entendre per esperit una realitat que és capaç de donar molt més que no conté, d’enriquir-se des de dins, de crear-se o recrear-se sense parar, i que és essencialment refractària a la mesura”.

I m’adono que, això que diu Bergson de l’esperit, ho podria dir també dels clàssics. “Un clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que ha de dir”, sentenciava Italo Calvino. Un clàssic, doncs, és un escreix d’esperit en forma de llibre, és un llibre sublim.

Rilke té un poema en què intenta explicar què vol dir sublim; es podia haver demanat què vol dir esperit, o clàssic, i si ho entenia com Bergson i Calvino probablement li hauria sortit el mateix poema. Vet-lo aquí, en versió original i en català:

La sublime est un départ.

Quelque chose de nous qui au lieu

de nous suivre, prend son écart

et s’habitue aux cieux.

La rencontre extrême de l’art

n’est-ce point l’adieu le plus doux?

Et la musique: ce dernier regard

que nous jetons nous-mêmes vers nous!

(Rainer Maria Rilke, Poemes francesos, Edicions de la l·l)

El sublim és una partença.

Alguna cosa de nosaltres que en lloc

de seguir-nos, resta a part

i s’habitua als cels.

La trobada extrema de l’art

no és l’adéu més dolç?

I la música: aquest darrer esguard

que ens llancem nosaltres a nosaltres mateixos.

(trad. Mariàngela Vilallonga)

El pessebre

2011-12-25T00:52:00.000-08:00

Quan era un nen, agafàvem tota la molsa que volíem. No era pas prohibit. Més tard va escassejar –la depredació, el canvi climàtic– i d’ençà d’aleshores només els bosquerols tenen autorització per agafar-ne i vendre’n. A casa en collíem només un cop a l’any, per fer el pessebre.

La molsa feia el bosc, i el suro, les muntanyes; un regueró de paper de plata feia el riu i el caganer feia el seu fet. Tot era molt metafòric, simbòlic i tot. La molsa ens deia la gerdor, amb la seva dicció fresca i humida. El suro ens deia la permanència, la força, amb aquella manera premuda i esforçada que té de vocalitzar. El paper argentat ens deia la llum, l’esperança, i suggeria dinamisme –ens feia l’efecte que sentíem l’aigua com cantava i feia corredisses. I el naixement era, en realitat, el renaixement. Hi era tot, allí: el passat, el present i el futur. Tot plegat tenia una lectura política molt potent, per bé que no n’érem conscients.

Ell s’ho mirava embadalit i cada dia feia els Reis un poc envant, cada vegada una mica més a prop de la cova. El marrec es pensava ser com el Nen Jesús, que era un caganiu com ell i també esperava regals. Tot just queia del niu i no sabia que en realitat era com el pagès, amb el xapo a punt de clavar-se en el llauró. Que el cel no és llevador i la seva és una eternitat de terra.

Nadal 2011 a Catalunya

2011-12-24T00:55:00.000-08:00

Tenim l’armilla malalta i ballem els goigs de sant Prim. Tornem a mastegar la pobresa (de lleig nou), les butxaques són sahares plens de vent. Ens fan salvatges els quartos, ens espremen com llimones, ens lleven la grana de sembrar. Tenim les barres magres i l’estel roent –tal vegada és bo, això. En tenim el bot ple, de tot plegat.

I, a pesar de tot, la Mariona, la Joana, la Francina i un servidor fem vots perquè passeu un Bon Nadal.

Fracassàreu, senyor Espriu

2011-12-22T06:50:00.000-08:00

El primer text de Cròniques rurals, de Carme Martí i Jordi Llavina (Barcino), està dedicat a Joan Rendé. Llavina en parlava, la setmana passada, al Cultura del Punt-Avui. I Rendé recordava la naturalitat amb què son pare deia eixamorar (que és, diu, “quan una cosa es va eixugant sense que hi hagi cap factor provocador”). Ara ja no ho diu ningú. El món rural, que se’n va amb el sac ple de paraules.

Si només fos el món rural, això rai. Deu ser normal que la gent no sàpiga què és un mantí, com són unes arpelles, o quina bèstia és exactament un moltó. Però ja no em sembla normal que els adolescents no sàpiguen què és un safareig ni què vol dir aixopluc o esbotzar. I és trist que s’hagi abandonat una paraula tan precisa com padellàs.

El fet és que moltes de les paraules que perdem no tenen gaire a veure amb el món rural. Les clavades són tan urbanes com rurals: “clavar un moc, un miquel, un mastegot o un arrambatge” són coses que es feien en terra batuda i també sobre les llambordes i el quitrà. Els dies tapats són rúfols pertot, però quan l’altre dia ho vaig dir, on tinc el guanyapà, no em van entendre. I els barbamecs, amb aquell borrissol, tant eren de poble com de ciutat; igual que els ganganassos. És com si la llengua se n’anés a trossos abans d’anar-se’n del tot.

Diu que el poeta va viure “per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa”. Fracassà. Espriu no va fer sinó mostrar allò que perdíem. Ara els mots són ocells que se’n van al cel de les paraules, i allí, com fa el vers de Perejaume, “sonen d’elles estant i pel seu compte, sense cap participació humana”; però ningú no les sent.

Marcel Riera, Premi Carles Riba 2011

2011-12-20T14:56:00.000-08:00

Nit de Santa Llúcia 2011, Barcelona. Marcel Riera Bou (Badalona, 1956) ha guanyat el Premi Carles Riba de poesia, que s'ha atorgat aquesta nit, juntament amb el Sant Jordi de novel·la i el Mercè Rodoreda de contes i narracions. El recull premiat, Llum d’Irlanda. Al badaloní (que de fa uns anys viu a Premià de Dalt) no li han calgut molts anys ni gaires títols per tocar el cel del Carles Riba. Com a poeta, Riera només ha publicat tres reculls de versos (dos de creació pròpia i una traducció). Tres tirades i a l’escambell. Arribar i moldre.

Riera s’havia estrenat amb Lluny (Viena, 2006), un poemari que conté trenta composicions que són talment pintura escrita o escriptura de pinzell, per tal com el poeta es capté com el pintor que planta el cavallet i pinta figures i paisatges. Les figures: Brodsky, Auden, Balthus, Edna O’Brien. Els paisatges: Potsdam, Sevilla, Edimburg, Bilbao, Venècia, Luxemburg, Noruega, el Danubi... Hi ha la vella Europa, l’elegia. Hi ha un diàleg permanent amb la tradició. I una premonició: el “desamor i la rutina / no són protagonistes però van movent els fils / fins que la temptació d’estar sols deixa pas / al pànic que ens pren quan de veritat hi estem”.

Després va venir L’edat del coure (Viena, 2008; Premi Vila de Martorell de Poesia 2007). Riera fa en aquest volum un viatge cap a la seva infantesa i adolescència, viscudes a Badalona just abans de la industrialització i del creixement sobtat de la ciutat amb l’arribada de molta gent procedent del sud d’Espanya. L’autor no mitifica ni mistifica. Enyora sense nostàlgia. Evoca amb una mirada que vol acceptar-ho tot sense renunciar a res. Són uns versos que impressionen per la precisió del lèxic, per la nitidesa de les imatges que convoca, per l’exuberància de colors i d’olors, per l’eficàcia expressiva dels alexandrins.

Dos anys després, Riera publicà Finestrals (Labreu, 2009), la traducció catalana de High Windows, el quart i penúltim poemari de l’anglès Philip Larkin (1922-1985). El de Badalona adora aquell poeta cínic, decebut, rosegador, dretà, càustic, i és culpable d’encomanar-nos a molts aquest afecte. La traducció és excel·lent, esclar, perquè Marcel Riera en sap un niu, d’anglès, s'entén molt bé amb Larkin i és un versificador assertiu.

I ara arriba, llampant, Llum d'Irlanda, un llibre inspirat pels clàssics moderns anglosaxons. Una llum que ens arriba de lluny però sembla propera, la claror que desprèn una pàtria petita i partida, assetjada per un veí totpoderós, amb una llengua que és una illa dins una illa... Us endevino el pensament. Sí, és cert, Irlanda és una excusa per mirar Catalunya. Hi ha un paisatge que es contraposa a un altre, la memòria com a eina per bastir el present, el dolor pel pas del temps i sempre la llengua que permet identificar-se amb altres veus sense deixar de ser qui som. Aviat li clavarem queixalada, i segur que ens sentirem tractats com a persones intel·ligents.

Si voleu conèixer un poc millor aquest poeta que creix com una mongetera de rondalla, us diré quatre coses que li agraden –quan va fer els cinquanta, Marcel Riera va publicar una plaqueta on sortien totes les que se li van acudir. Vet-les aquí: l’ampolla de l’Anís del mono, buida; els botons de puny; les casetes de bany de fusta pintada; els confits roses i blau cel; el desembarcament de Normandia; l’Eclesiastès; els flocs olorosos al terra de les fusteries; les garotes amb cava (fins i tot sense); els Hispano-Suiza; el jersei de mariner de Picasso; la veu de l’Streisand; Wystan Auden, el millor poeta del segle XX; el xeviot; no comprar a El Corte Inglés, ni entrar-hi; l’olor de fum de llenya; els platillos; els qui callen quan no tenen res a dir; el ring-ring del timbre de les bicicletes… i milanta més.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 21/12/2011)

Som pedres que caminen

2011-12-18T01:07:00.000-08:00

La concavitat clivellada del crani, com un tossal ressec que es pella molt arran i sosté molsa o altres filaments recessius; la mata de bruc que la foresta, en esgavell, quan ens llevem. Les barbacanes cellardes que paren el daltabaix del front. Els ulls talment marbres de fantasia. El nas, que s’esforanca per ventilar les cavernositats de respirar. La inoïble coralització dels llavis quan callen. Les fonts que ensaliven el bocamoll per dins i l’intradós que l'encova. Els esculls i els niells d’arrels pedrenyes que passen gust de triturar a manera de barram. El cantal del ganyot, que puja i baixa com si un alçaprem el somogués.

El coll que s’encingla just abans d’anar braços avall. Les fenedures que hi ha enclotades en el palmell i fan com rierols. Les corbes de nivell dibuixades en el palpís aturonat dels dits. La creixença mineral de les ungles. Les nanses d’agafar el cos i posar-lo a l’estenedor perquè s’eixugui. L’ombradissa metàfora del sexe que s’amaga a les aixelles de les dones. La tartera que ens vertebra i s’amollona i ens fa timballosos. La gàbia calcària que empresona el pit. Les escòries que llisquen dins els budells com el magma que omple les canonades dels volcans. El sot de néixer, melicós.

Els còdols que pengen, embossats dins paperines. La cavorca enfondida a la vall dels puigs bessons. La patel·la com un dolmen que ha passat avall i ha quedat a mig aire de la cama. L’ossada, les pedres que de primer són blanques i després són de color de l’os com fuig. Les fundes de tendrum que amoroseixen tots els empedreïments. L’amuntanyament de les bues i les congestes de pus que s’hi formen. El veloç encrostament de la pell ferida. La suor que brolla de totes les clapisses i les fa salobres, que una cabra que hi hagués les lleparia. El basaltisme dels galindons. La lenta mineralització dels peus en forma de durícies.

Som pedres que caminen.

La pedregada

2011-12-17T08:15:00.000-08:00

Els catalans –com tots els pobles del món– necessitem un hivernacle que ens protegeixi de les pedregades. Perquè Espanya, en comptes de fer d’hivernacle, fa de pedregada. Arruix, calabruix!

Muntanyam Perejaume

2011-12-17T00:59:00.000-08:00

Vet aquí l’article que vaig publicar ahir al Diari Gran del Sobiranisme. Tot plegat és per recordar-vos que encara sou a temps de visitar l’exposició sobre l’obra de Perejaume a la Pedrera: és oberta fins al 12 de febrer del 2012. I per celebrar l’aparició de Pagèsiques, el darrer bosc de versos del de Sant Pol.

L'home que espera

2011-12-15T06:31:00.000-08:00

L’home s'espera estintolat a la paret, a fora, al costat de la botiga. Va abrigat perquè fa fred, du el coll de l’abric alçat i està arrupit com un pollet sense lloca. Sembla una estàtua humana. No fuma, queden pocs homes que fumin, això és cosa de dones, ells se’n fumen. De tant en tant pega un llambrec a les façanes i als balcons de l’altra banda, però poc, en realitat no mira enlloc. Tot al seu volt hi ha com una gàbia invisible, la gent se’l mira de cua d’ull i ell no mira ningú, fa com els animals del zoo.

Ella s’emprova roba i perd la noció de l’home. Ell s’emprova la intempèrie –mai no l’ha sentida amb tanta cruesa– i troba que la noció de la dona és mala de rosegar. Es consola pensant que a casa, havent sopat, després d’una llarga o d’una curta abducció televisiva, la noció s’esvairà i vindrà la dona. Té fred als peus i el Nadal sense nens és una collonada. Pensa que anit estaria bé fer un fill, ell i la noció, vol dir la dona, i tant li és què surti; bé, no, millor que sigui noció, que així les dues sortiran a comprar juntes i el deixaran en pau.

Poema a la manera de Perejaume

2011-12-14T05:19:00.000-08:00

Escriure un arbre, plantar un llibre.

I en l’entretant, amb suc de blog,

escripturar de bell nou el sotamot,

xafigat, desfaiçonat profusament

a mans dels mutants verbicides.

Que una fronda espessa frasegi

la tinta de l’un a la reïna de l’altre.

La baula de l'eternitat

2011-12-12T10:22:00.000-08:00

La mare recorda quan era una mossarda i passaven cavalls pel carrer. N’hi havia que tiraven un carro i d’altres que venien del tros i no tiraven res, prou feina que havien fet. Els rossins caminaven a pleret i anaven evacuant. El trascamar o l’esforç muscular d’estirar el carro tonificava els esfínters i feia anar els budells en dansa, allí dins tot passava de llis i les cagarades brollaven abundoses.

Però les ofrenes fecals no tenien temps de fer renglera, perquè la canalla sortia a la correguda, armada amb recollidors i cubells, i prenia possessió dels dipòsits. Els plegaven molt de pressa, els disputaven, anaven a estiracabells. Eren un tresor i les mosques no tenien temps de fer-hi vega. Aquelles toves flonges i oloroses, reblertes de pallús, servien per femar les plantes de l’hortet i dels cossiols; les buines feien la ufana dels petits reialmes vegetals del carrer del Doctor.

En canvi, les altres femtes eren bones per llençar. La gallinassa dels corrals s’eixugava amb serradures, s’ensacava i es vessava a la muntanya; la colomassa, les cagarulles dels conills, la quisca dels gats, les tifes dels gossos… tot això no era sinó merda.

Les dejeccions equines eren objecte d’una adoració virgiliana, cosa que no ha de sobtar gens. Perquè són –eren– la baula de l’eternitat. La caca feia la gerdor de les plantes, les quals eren devorades pels ungulats, que al seu torn restituïen a la terra la matèria arrabassada i donaven virior a la botànica domèstica. Un cicle dins el qual els humans pegàvem grapada per fer una amanida o emplatar una vedella. L’eternitat, que és rodona i ho mou tot cap al retorn. La femta dels cavalls n’era la més humil de les baules.

El sentit de la vida

2011-12-10T04:20:00.000-08:00

La Mariona se m’ha adormit a la falda. Miràvem una pel·lícula de la Hello Kitty en japonès (La Ventafocs) i el cargol de plàstic que tenia a la mà ha caigut en terra, cataclec, les parpelles se li han estimbat, tota ella s’ha fet una boleta de carn adormida. Això ha sigut quan el senescal del rei anava pels carrers amb la sabateta de vidre damunt d’un coixí, truca que truca a totes les portes en cerca d’un peuet.

La Joana m’ha ajudat a descalçar-la. L’he duita al llit, l’he acotxada. No s’ha despertat. I una marea tèbia m’ha inundat de sobte. I és que la vida (la vida que em governa i se m'endú) ha tret ull, ha fet un grop ple de sentit. El sentit de viure, concentrat alquímicament en un instant. Era això. Com si Déu fes una foto.

El sentit de la vida s'assembla a un passi de diapositives. És una selecció d’instants, cadascun amb la seva olor, el seu color, la seva música. Avui ha sigut aquest. Demà serà un altre; serà una altra cosa o potser no serà res. Potser passarà molt de temps entre un grop i el següent. I viure deu ser això: caminar i mirar de fer un posat digne en el tros que hi ha entre dos mollons, aprofitar el ròssec d’un sentit per aviar-te cap al sentit que ve després.

I just abans de morir –si la poca vida que resta ho permet–, projectar la teringa sencera de diapositives, veure-les totes, l’una darrere de l’altra i dir que sí, que tot plegat té solta i que ha valgut el goig i la pena.

Assentar i espassar

2011-12-09T06:51:00.000-08:00

Hi ha paraules que reculen, i van a parar a l'armari dels malendreços, per culpa dels veïns –i del Gran Germà, s’ha de dir tot. És el cas, per exemple, d’assentar i espassar, dos verbs desplaçats, respectivament, pel castellanisme sentar i pel verb passar. En aquests casos, la que es fon sempre és la forma genuïna.

Assentar. Quan un aliment que hem menjat no se’ns posa bé, toca dir que “no se m’ha assentat bé”, i no pas l’espeltre “no m’ha sentat bé”, calcat del Gran Germà. En canvi, sí que sento dir el verb assentar-se –de tort i a la biorxa– en lloc dels normalíssims seure i asseure’s: “assenta’t”, diuen, volent dir que seguis o t’asseguis. I és com un cop de mall a l’orella. El verb assentar és, doncs, víctima i botxí alhora, perquè per un costat hi ha el castellà sentar que el fa caure, i per l’altre costat és ell qui pega cops de colze a seure i asseure’s.

Espassar. Quan un dolor minva progressivament fins a remetre del tot, en català és de llei dir que s’espassa. Doncs tot quisqui passa de la parauleta i diu que el mal ja li ha passat. “Tot el matí que pica però la gana no li espassa”, fa un bon exemple del DIEC. Però és per demés i ja li podeu anar darrere amb un flabiol sonant.

Són els veïns verbicides. N’hi ha a la baldor (alcohol per esperit de vi, anís per matafaluga, armilla per guardapits, descabellat per escabellat, estar per ser…). No és només que un mot espuri en desplaci un de propi: és que un mot català mata el seu veí obeint els designis del Gran Germà. Talment fossin zipais, la brivalla autòctona que, en una nació sotmesa, es posa al servei de l’ocupant.

Ningú no ens representa. Poetes emprenyats

2011-12-08T02:03:00.000-08:00

En són setanta-un. El 26 de novembre van presentar l’antologia que els aplega, de títol el que hi ha aquí dalt. És el primer volum de la Col·lecció Vents del Canvi, de l’editorial Setzevents. L’esclafit va ser als jardins de Joan Corrades, a la barcelonina carretera de la Bordeta, en un intervenció poètica de suport a la reapropiació de l’immoble situat al carrer d’Hostafrancs, 3 (baixos i tres pisos).

L’habitatge de marres ha canviat de mans moltes vegades en poc temps: de la promotora Hyala 2006 SL a la Caixa de Balears “Sa Nostra”, d’aquesta a les dotze famílies que el van omplir de vida el 18 de novembre passat, després als Mossos d’Esquadra que passaren a visitar-los i novament a la buidor propietat de “Sa Nostra”. La policia catalana no va ser sensible a la poesia, ves.

“SA NOSTRA”

Es veu que “Sa Nostra” té una gran dependència del sector de la construcció, raó per la qual va trontollar i rebé diners públics per valor de 915.500.000 euros. Parlem, doncs, d’una guarda de bandits que s’han fet d’or especulant i destruint els fonaments de l’economia catalana; l’activitat dels quals ha estat premiada amb una morterada de diners, nostres per cert. Bé hem de recuperar els pinyons, no? I prendre possessió dels seus immobles i gaudir-los en usdefruit és una justa manera de fer-ho, no? Felip Puig opina que no.

ELS POETES

Ningú no ens representa neix al caliu de la plaça que fou poema de Catalunya els mesos de maig i juny d’enguany. La trepa de poetes aïrats que hi van fer cap es conjuraren per aplegar versos en un poemari conjunt, que és aquest. El volum conté un poema perhom (seixanta-vuit en català i tres en castellà), però l’autoria dels versos no consta. Podeu jugar, doncs, a endevina endevineta.

Els poetes, per ordre alfabètic, són els que segueixen: Agnès Prats, Amat Baró, Andreu Galan, Andreu Subirats, Ángel Igelmo, Anna Clarós, Anna Gual, Anna Miralpeix, Anne Bats, Antoni Clapés, Antònia Vicens, Arnau Pons, Bego Ricart, Blanca Llum Vidal, Carles Andreu, Carles Hac Mor, Carles Miralles, Carles M. Sanuy, Carles Rebassa, David Caño, David Castillo, David Ymbernon, Dolors Miquel, Enric Casasses, Ester Xargay, Esteve Plantada, Francesc Gelonch, Francesc Josep Vélez, Gabriel Ventura, Isabel Garcia-Canet, Ivette Nadal, Jaume C. Pons, Javier Caballero, Joan Gener, Joan Josep Camacho, Joan Tomàs Martínez, Joan Vinuesa, Jordi Carulla-Ruiz, Jordi Prenafeta, Jordi Valls, Josefa Contijoch, Josep Grifoll, Laia Carreras, Laia Martínez, Lluís Calvo, Lucia Pietrelli, Mari Chordà, Maria Cabrera, Màrius Sampere, Marta Darder, Martí Sales, Martina Escoda, Meritxell Cucurella-Jorba, Miquel Samaranch, Mireia Calafell, Misael Alerm, Montserrat Costas, Núria Martínez-Vernis, Núria Miret, Orlando Guillén, Òscar Rocabert, Pau Vadell, Ramon Boixeda, Ricard Mirabete, Roc Casagran, Sebastià Perelló, Sònia Moya, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Víctor Verdú i Xavier Díez.

LA PRESENTACIÓ

Si heu donat un cop d’ull a la llista anterior, haureu reparat la presència de pesos pesants de la poesia catalana: Miralles, Sampere, Casasses, Hac Mor, Calvo, Castillo, Pons i altres. D’aquests, dissabte només faltaven els dos primers. Castillo, que anava amb un Henry Miller sota el braç, estava de filis i anava collonant el personal: “Ei, tu, perroflauta!”. Primer l’un després l’altre, els poetes van escandir versos propis i aliens. Casasses –esprimatxat, la crin com una cascada ensabonada– va citar Jesús Lizano: “El capità no és el capità: el capità és el mar”. Castillo recità la seva traducció d’un poema de Michael Jackson, “De billie jean a bilis gin”. Blanca Llum, amb aquell aire de fada verdagueriana expulsada del Canigó, decidí ser clara i a més contundent. Jordi Prenafeta, que venia de Lleida, mostrà la seva proposta de Nova Internacional (per bé que tingué la prudència de no cantar-la). El mallorquí Carles Rabassa és el responsable del poema “Déu i l’helicòpter”, inspirat, esclar, en el volàtil que a la primavera planava sobre la plaça de Catalunya (com Felip Puig, una de les muses que també sobrevola bona part dels poemes). La Núria Martínez, que és una cridanera, insistí en l’únic poema que li he sentit, aquell que diu que “fotem pertot cagarades, cagadetes, cagarells”, i que “som una bona colla de cagacalces, cacadubtes, caganius i escagarrinats”, etcagaètera. I molts altres. Però hi ha un vers de la Martínez (la cridanera) que els resumeix a tots: “tenim pressa d’enviar-los a cagar”.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 8 de desembre del 2011)

Laura i el país dels valents

2011-12-07T03:46:00.000-08:00

Si en som molts -que en som- i anem junts, podem fer que el conte acabi bé. Fem pinya amb Escola Valenciana.

Demà, el Diari Gran

2011-12-06T03:16:00.000-08:00

Sortim el 7 de desembre de 2011 from Diari Gran del Sobiranisme on Vimeo.

El Diari Gran del Sobiranisme neix demà, 7 de desembre. Saludeu la criatura. Hi haurà política -esclar- i també gastronomia, història, literatura, anàlisi, opinió... Pitança per fer bullir l'olla de la llibertat, la cultura i el país. Servidor trauré el nas de tant en tant a les pàgines de Cultura (on estaré molt ben acompanyat). Benvingut, nadó.

Nova Internacional

2011-12-05T01:55:00.000-08:00

Jordi Prenafeta i Pàmpols és un jove escriptor que fa poesia, teatre i narrativa, o sia que s’apunta a tot. És de Lleida i deu estar cansat que facin brometa amb el seu cognom. L’últim dissabte de novembre era al jardins de can Corrades, a Hostafrancs (Barcelona), presentant l’antologia Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, davant l’habitatge rebatejat com a 18N. Allò era una intervenció poètica en suport a la reapropiació de l’immoble, propietat de “Sa Nostra”. Malauradament, els Mossos van desoir els versos i despoblaren l’edifici. (Ja se sap: les victòries del capital són immediates, candents; les dels poetes són pòstumes, tèbies.)

El cas és que Prenafeta ha contribuït a l’antologia emprenyada amb una versió posada al dia de la Internacional, un himne llampant que l’autor va recitar però va tenir la prudència de no cantar. No és dels millors poemes del recull –costa molt que un himne sigui un bon poema–, però és ocurrent i està ben trobat. Vet-lo aquí:

Nova Internacional

Amunt, pencaires de la terra!

Amunt precaris i aturats!

Traïts per la dreta i l’esquerra,

som milions els indignats!

Els banquers ens van fotent les peles

i els polítics els deixen fer,

però el poble ja ha plegat veles

i la gent ha pres el carrer.

És la lluita primera,

unim-nos i demà

la mort del capital

serà el futur mundial.

No esperis pas cap salvació sumària

dels sindicats ni del govern.

Ciutadà, és la teua acció diària

la que ens traurà d’aquest infern.

Tot allò que pagues cada dia

és el que mou les corporacions;

per tant teua és sempre la tria:

cada dia hi ha eleccions.

És la lluita primera,

unim-nos i demà

la mort del capital

serà el futur immediat.

Si en massa ens mobilitzem

i el que volem ho diem ben clar,

els governants obligarem

a acatar el poder popular.

Si traiem tots els calers del banc

i els desem a dins del mitjó

d’un plegat ensorrarem al fang

l’era de l’especulació.

És la lluita primera,

unim-nos i demà

la mort del capital

serà el futur mundial.

Perdre la identitat és perdre el coneixement

2011-12-04T01:51:00.000-08:00

Damià Pons, exconseller d’Educació i Cultura a les Illes, va participar ahir en les Jornades d’Opinió Catalana sobre els Països Catalans, i va descriure, amb poques paraules, la sensació de temps adormit (de cada pic més semblant a un estat comatós) que plana damunt les illes Balears i Pitiüses.

Pons digué que, tot i la transformació poblacional de les últimes dècades, l’estructura política de les illes manté característiques històriques com “el sucursalisme polític, una dreta desacomplexada, l’autoodi cultural de les elits polítiques i la passivitat identitària (comoditat en la condició de provincians)”. És com una gamadura. Cosa que m’ha fet venir a la memòria aquest poema escarit i nial que vaig escriure fa uns quants mesos:

Qui no sap qui és,

no sap què li agafa

ni quina li fan.

Perdre la identitat

és perdre

el coneixement.

Ramon Llull va néixer a Madrid

2011-12-02T08:12:00.000-08:00

Això és el que sosté una noieta de tercer d’ESO en un examen que he corregit avui. L’alumna ha fet la prova amb els ulls plens de son, les celles cremades de tant estudiar. Està aprovada, esclar. La seva adveració no és exacta: d’acord. Peca d’imprecisió: no ho discutiré pas. Però la frase és lúcida, fa olor de veritat i conté virtuts incontestables. Jas.

Postular que Madrid va ser el bressol de l’il·lustre foll barbaflorit suggereix un bon coneixement de la realitat sociolingüística de Palma (ai, de Mallorca, perdó). Només heu de parar l’orella en els carrers de Ciutat: la gent parla madrileny (i si els escolteu amb un xic d’atenció, comprovareu que també pensen en madrileny). A la televisió, veuen canals madrilenys. I voten partits madrilenys (sempre, sia per escollir representants de prop o de lluny).

Si això no fos prou, proveu de fer una enquesta: demaneu a la gent, a Palma, si són del Barça o del Madrid; obtindreu una majoria aclaparadora d’aquests darrers. Si Ramon Llull fos viu, seria del Madrid. A més, per a un esperit extens (per a un ciutadà del món, per exemple) la distància que hi ha entre Palma (de Mallorca, oix) i Madrid és irrisòria, i la confusió, doncs, té disculpa -més quilòmetres hi ha de Pyongyang a Seül i tot és Corea.

I encara, la frase de la pupil·la és gramaticalment impecable. Hauria pogut escriure Lul, i no: ha interpretat correctament les palatals. Hauria pogut accentuar Ramon, així: Ramón (en castellà aquest nom du accent, i en català no, cosa que ens parla d’una defensa eficaç davant la interferència de la llengua dominant). Hauria pogut considerar que el verb “néixer” termina en so vocàlic (atès que la erra no sona), argüir que es tracta d’un mot pla acabat en vocal i per tant decidir que no du accent. Un tal plantejament seria magistral, per bé que erroni. Doncs no: l’ha accentuat bé. Chapeau.

És clar com el sèrum que les virtuts compensen a bastament els defectes de la dita frase, i que la donzella s’ha guanyat l’aprovat. El que no sé és quina nota he de posar-li. ¿M'ajudeu?

Recolliu el títol

2011-12-01T07:05:00.000-08:00

Avui –com tots els dies feiners– he agafat el tren per tornar a casa. He ficat el bitllet dins l’escletxa que hi ha en una superfície vertical i ha reaparegut tot seguit en una escletxa horitzontal, al costat d’una pantalleta que s’ha il·luminat amb el missatge següent: “Recolliu el títol”. Tot sorprès, he mirat a terra vejam si el bitllet m'havia caigut, però no: la cartolina treia el nas per l’encletxa horitzontal, esperant la meva mà.

Servidor he estirat el tiquet i davant meu s’han amagat dues portelles translúcides, gràcies al qual prodigi he tingut accés a les andanes. ¿Enteneu quin és el problema? El sentit més robust i durador del verb recollir és el de replegar, aplegar, ço és, ‘agafar d’ací i d’allà (coses escampades a terra, disperses, abandonades) per aplegar-les, guardar-les, apropiar-se’n’ [DIEC]. Un significat, aquest, que comparteix amb el verb collir. Ergo, jo no puc recollir ni tampoc collir el bitllet que treu el nas per l’escletxa: sí que puc agafar-lo, prendre’l, arpar-lo.

Coromines ja advertia [DELC] que “en castellà recoger assumeix moltes de les accepcions del nostre collir, i que és un abús en català, i un castellanisme gravíssim (d’aparició recent) imitar-ho usant-hi el nostre recollir: no és lícit, p. ex., dir altra cosa que «va collir el guant que li havia caigut», «collir branques per fer la foguera», «li va collir les monedes perdudes». Albert Pla Nualart també constatava fa uns mesos, a l’Ara, que recollir s’infla (i collir recula) per imitació del castellà.

Doncs ja hi som pels trossos. Però mireu si és grossa la interferència i el desori que els senyors de la Renfe… no és que no distingeixin entre collir i recollir: és que confonen aquests usos amb els usos d’agafar. Es veu que aquest és un verb massa difícil per a ells.

Això, per no parlar del títol. El bitllet que em dóna entrada al vestíbul de l’estació i que el revisor em demanarà si fa la ronda en el tren… ¿és un títol? A mi em sembla que no. Un títol és moltes coses, però no és pas aquesta cartolineta que em dóna dret a viatjar sobre les vies. Doneu un cop d’ull al DIEC o al DGEC i ja em direu què us en sembla.

Represa

2011-11-29T10:10:00.000-08:00

De vegades el botorn ve de dins.

L’esperit sua, s’estova l’esma

i la calitja entela els contorns

d’allò que érem o que som.

Vol dir que cal tornar a ser

el gos que al pic de l’estiu

busca la frescor de les rajoles,

gratar el terra allí on havíem

amagat l’os i exhumar-lo.

Ensalivar el desig, esmolar

els ullals altra vegada.

Bellesa

2011-11-28T07:56:00.000-08:00

Abans la bellesa era decorativa (com la moral, però diferent). Ara no. Ara és un prodigi, una ofrena inversa. La bellesa que és una mica lleugerament idiota, també. O sobretot.

La indemnització

2011-11-27T06:11:00.000-08:00

La indemnització no arriba mai

perquè l’hem cobrada per endavant:

és la joventut.

Nits

2011-11-26T01:04:00.000-08:00

Se senten crits
en el carrer,
clams excitats
de joia, udols
d'impaciència.
Veus enceses
que no demanen
per nosaltres.
Som lluny
de tot arreu
i tothom
és estrany.

El segon bes, i el tercer

2011-11-25T04:52:00.000-08:00

Tothom evoca el primer bes. Mai es parla del segon ni del tercer, que eren millors: eren amb llengua i les mans anaven per on volien. Les novetats sempre estan sobrevalorades.

Cròniques rurals

2011-11-24T07:21:00.000-08:00

L’editorial Barcino acaba de publicar Cròniques rurals, de Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras. És el segon volum de la Col·lecció Museu Vida Rural i recull el testimoni de vint personalitats del nostre país, que escandallen la seva memòria rural i reivindiquen els valors de la vida del camp. És, doncs, un llibre “essencialment poètic i radicalment polític”, com diuen els autors. Hi surten Ponç Pons, Sílvia Alcàntara, Roger Mas, Roser Capdevila, Carme Ruscalleda, Josep Piera, Joan Margarit, Araceli Segarra, Lluís Foix i altres.

L’Albert Carreras n’ha fet un vídeo promocional que fa molt de goig -aquí el veureu millor- i val la pena dedicar-li els cinc minuts que dura. La cosa convida a reflexionar sobre l’impacte que el medi rural ha tingut en les nostres vides i a fer una projecció de futur. A mi, si m’ho permeteu, la ruralitat m’ha marcat poderosament: els avis i uns quants oncles eren pagesos, i la mare sempre era pel bosc, replegant una cosa o altra; i davant de casa teníem l’hort, amb la poralla (que és com en diuen de l’aviram en alguns topants del Pallars Sobirà) i els conills; aquell espai va ser el refugi de la meva infantesa. I vaig ser a temps de veure el matxo que se’n duia l’avi cap al tros, els peus descalços que penjaven del carro. Vull dir que, gràcies a aquest bagatge, sé de què és fet el meu país i per tant sé el que vull, perquè ho he viscut i ho he perdut, però no de manera irreversible. Ho puc refer.

Nit de Poesia i Jazz a Llavaneres

2011-11-22T10:09:00.000-08:00

Mil apunts i vigília d'eleccions

2011-11-19T04:18:00.001-08:00

Fent recompte, m’adono que aquest blog ha passat la ratlla dels mil apunts. Cosa que vol dir, únicament, que els blogs són addictius. Què hi farem, hi ha vicis pitjors i més cars. Cada blog té la seva explicació. Aquest va néixer poc després que vingués al món la nostra primera filla. La meva vida social es va fondre, a penes sortíem, vèiem molt poc els amics. En el blog vaig trobar una vàlvula d’escapament. I ja hi vaig ser pels trossos.

L’experiment em va plaure i gràcies a ell he conegut persones intel·ligents, cultes, creatives, divertides, lletrabanyudes, i m'he enxarxat. El blog és la xarxa social dels qui passem gust escrivint (és un club minoritari, un xavegó, però als qui hi som ens és igual). El blog m’ha permès d’intercanviar experiències culturals –he de dir-ho així, de manera genèrica i pel broc gros, perquè és la veritat–, i això és un plaer impagable. Gràcies.

VIGÍLIA ELECTORAL

Demà, eleccions. Només he votat un pic en unes eleccions espanyoles –allò va ser excepcional, una mena d’espasme; després me'n vaig penedir. Per tornar-hi hauria de tenir una raó de pes i un parell d’arguments clars. Quan algun partit soi-disant independentista s’hi ha presentat, no m’han sabut explicar mai què anaven a fer-hi i quin profit en volien treure. I quan han obtingut representació al Congrés i al Senat, no m’ha agradat el que han fet.

Diuen que ara serà diferent i em demanen el vot. Però continuo sense entendre què hi fan tres (o vuit, o quinze) sioux en el Parlament dels rostres pàl·lids, un lloc on res no ens serà restituït ni rescabalat, per molt que perorem. Diuen que he de tenir fe i donar un vot de confiança. Però jo sóc desconfiat de mena, i tinc més memòria que fe.

El pa amb tomàquet ja hi era

2011-11-18T05:26:00.000-08:00

Diu la campanera a Do’m, la peça dramàtica d’Enric Casasses: “En els temps més reculats ja existia, el pa amb tomàquet, però després, quan l’Atlàntida es va enfonsar, el tomàquet va quedar allà i el pa, aquí.”

És curiós. Molts espanyols –molts, però que molts– consideren que amb el seu país va passar el mateix: que la invasió alarb del segle VIII va ser la seva Atlàntida, que els Reis Catòlics van restablir després la unitat perduda, i que avui hi ha un parell de taifes que desafien, insolents, la unitat retrobada de l’imperi.

Quines coses, no? Potser no és tan estrany: ja se sap que qui té la mitologia grossa fa una vega, i qui la té petita –com ara jo– se la cruspeix amb pa amb tomàquet.

Peus freds

2011-11-17T06:03:00.000-08:00

Avui els alumnes de secundària fan vaga (bé, la fan els marrecs de segon cicle d’ESO i els sagals de batxillerat, els que volen fer-ne) i han omplert el centre de cartellets amb consignes (en les quals, com és lògic, la bona voluntat es tenyeix de colors feréstecs i es presenta amb esgarips poc matisats). No passa res. Ja se sap que la demagògia és el llenguatge natural dels adolescents. Això rai, que no és problema. El paper galdós el fan els grans, que continuen abonats al discurseig simple i capciós a pesar dels molts anys que fa que estan en el món.

Una de les consignes m’ha cridat especialment l’atenció: “Amb els peus freds no es pot pensar”. També hi havia aquesta altra variant: “Amb els peus freds no es pensa bé”. I és que les restriccions també han arribat a la calefacció. Però el plany m’ha fet somriure, perquè falta clamorosament a la veritat, que és just a l’extrem contrari: els peus freds estimulen el raciocini. Això sempre ha estat així, i no és discutible. La filosofia occidental va néixer a Grècia, i no a cals bàrbars del nord, perquè els savis hel·lens calçaven sandàlies i, fora l’estiu, tenien els peus enfredorits; en canvi, els protoalemanys anaven tot l’any abrigats de peus i per això van fer tard al pensament abstracte –ep, això m’ho faig jo, que no sóc pas doctor de res.

Siguem justos: el fred de peus convida al sexe, a la cuina i a la gimnàstica mental, tres fonts de plaer que tenen, a les ribes de la Mediterrània, un recer com fet a mida.

Enric Casasses i Blanca Llum Vidal a Llavaneres

2011-11-14T08:48:00.000-08:00

La Nit de Poesia i Jazz de Llavaneres ja està en solfa. La cosa serà el divendres 25 de novembre, a les deu del vespre, a la Cava del Casal de Llavaneres (av. Catalunya, 56 ). És el tercer any que la fem i n’estem satisfets. Recitaran Enric Casasses i Blanca Llum Vidal, tots dos de Barcelona: veterania i saba nova. El jazz anirà a càrrec de Coast to coast, un trio format per Pep Rius (contrabaix), Ivò Oller (trompeta) i Leo Tejedor (guitarra) –són molt bons! I en acabat, sopar comunitari al Casal –qui vulgui ser-hi, ho deixi escrit aquí mateix, sisplau.

L’Enric Casasses necessita poca presentació: és un actiu poètic des del 1972, quan va publicar el primer recull de versos a Menorca, i d’aleshores ençà no ha parat. No ha parat de publicar, vull dir (poesia, teatre, traducció), però sí de voltar món, perquè el 1997, després de fer el Rodi-Roda, va tornar a Barcelona. La poesia de Casasses és la llengua en erupció, perquè la fa servir tota; el barceloní és drapaire i orfebre a la vegada, emotiu i pensamenter, xarbotant i tempestós. La tradició literària en què s’inscriu és vastíssima, perquè navega –com J. V. Foix– dels trobadors al surrealisme i més ençà també.

La Blanca Llum és la novetat. Amb vint-i-cinc anys i dos poemaris publicats (La cabra que hi havia i Nosaltres i tu), ja és més que una promesa. La seva poesia és inclassificable, però potser li escauen aquests mots de Bartra: “sembla una fada folla xisclant en un bosc de ferro”. Les arrels malloquines, el coneixement del vocabulari de les muntanyes de Catalunya i de Mallorca, bufen a favor seu. Blanca Llum fa una poesia que és com un foc que crema llenya tendra, uns versos que encomanen l’alegria de viure i arrelen en els morts més frondosos de la literatura universal. No sabria dir-ne gaire més: veniu a escoltar-la.

Els dracs de fora de Catalunya

2011-11-13T04:39:00.000-08:00

La consciència nacional s’adquireix en el lloc més impensat: en el cercle d’amics, en els llibres (llegint, estudiant), a la premsa, a colla castellera o gegantera, pensant i observant, vivint amb les orelles dretes. Però el lloc més immediat, primerenc i natural és la família.

De casa estant, servidor assisteixo al naixement de la consciència nacional en les meves filles. És un part lent, d’allò més curiós, de vegades divertit. Avui la Joana, que aviat en farà cinc, ha posat la mà a la boca del drac de pasta de paper que hi ha apostat en el rebedor, i ha amollat el que segueix:

–Ai, que mossega! –pausa– Nooo, que els dracs de Catalunya són amics nostres i no mosseguen. Els que mosseguen són els dracs de fora de Catalunya.

–Ah sí? –jo que hi fico cullerada- I què fan, els dracs de fora de Catalunya?

–Fan “Arghhhhhh!” –la Joana ensenya les dents i alça els braços, els dits de les mans que pengen com arrels, amenaçadors– i mosseguen els ossos, i el cor també.

Vet aquí una formació embrionària de la consciència nacional. A la Joana encara li queda molt de camí per fer, és clar. Un dia aprendrà a destriar els dracs de fora: descobrirà que els dracs cèltics, per dir un cas, són innocus; i que els dracs que ens roseguen els ossos i ens mosseguen el cor són els d’Espanya.

Fer-se gran és bo

2011-11-13T02:29:00.000-08:00

Fer-se gran és bo. És tenir la riquesa de posseir moltes pèrdues. És caminar sense mirar els peus, viure com si l’univers fos cec. Aprendre a ser un insecte.

Pla i la bajania sexual de les sípies

2011-11-11T05:19:00.000-08:00

Sempre que em capbusso en un dels volums de l’Obra completa de Pla, a càrrec de Destino, m’enfado. Perquè n’he pagat quaranta euros i trobo els textos així com estaven fa quaranta-cinc anys: les faltes d’ortografia i els errors d’impremta són allà on eren, indelebles. I els textos jeuen nus i descotxats, sense edredó crític (i sense data, que és el mínimum esperable).

Les proses de Pla tenen tres dates: la dels fets contats, la de la redacció inicial i la de la revisió definitiva. Pla només acceptava la paternitat de la versió última. Però l’any dels fets, i l'any en què esgrafià els primers esborranys, també ens interessen –no per res, és que ens situen en el temps. Doncs ni l’una ni les altres. I fes-te fotre, que són quaranta cuques.

Sort en tinc que, davant la prosa planiana, em desenfado. Sobretot quan llegeixo delícies acidulants com la que segueix. A Bodegó amb peixos (un assaig sobre els arts de pesca, els peixos i l’arribada d’aquests al plat, inclòs al volum 2 de l’Obra completa), Pla dedica un paràgraf hilarant a la captura de les sípies, que comença així: “Doncs bé: en aquest temps de les calmes, s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament l’animal, des d’un gussi, pels paratges de sorra i algues de les platges, a profunditats –com a màxim– de dos o tres metres”.

I el que ha de passar, passa de seguida: “es veu sortir de l’espessor d’una mata d’ictínies, aparèixer per la cresta d’una petita duna submarina, de la gruta d’una roca, una sípia mascle, la qual, dominada per la més inconscient i cega de les passions, s’abraça frenèticament a la sípia femella. [...] quan hom constata que la sípia femella ha desaparegut totalment sota de la sípia mascle, hom estira simplement el cordill, i el mascle és capturat de la manera més ingènua.”

La repetició de la caparrada provoca en el pescador, diu Pla, una certa fatiga: “s’arriba a tenir la sensació de viure, com alguns éssers situats en la part més elevada de l’escala biològica, d’una femella de la naturalesa... per més que es tracti d’una femella de sípia”. Si Pla no fos tan fi explicaria d'una altra faisó aquella "certa fatiga"... perquè el mal del pescador ve d'allò que en bon català se'n diu "menjar pa de cony".

En fi. La lliçó és antiga com l’anar de ventre: tota femella té, d’entrada, el poder que li confereix la beneiteria sexual dels mascles (i a partir d’aquí, si pot i vol, pot fer créixer la seva fèrula). Això ja ho sabíem. La gràcia és que les sípies ens facin de mirall.

Ignorància

2011-11-10T07:24:00.000-08:00

Aprendre tard és millor que no aprendre. Però no ens hem d’enganyar: la ignorància sempre deixa seqüeles –aquella coixesa de ment que, per molt que ho remenis, és per sempre.

Cansaments

2011-11-09T09:51:00.000-08:00

Saps que et fas gran quan deixes de saber per què estàs cansat. Ja no destries un cansament de l'altre. Els fatics s'apilen i es confonen: es confiten, talment un sofregit ben cuit.

Excuses

2011-11-08T11:19:00.000-08:00

No calen raons per viure. Si mai en posem una sobre la taula, no és una raó: és una excusa.

La llengua desistida

2011-11-06T05:26:00.000-08:00

Les llengües es moren per desistiment. I, com que la llengua ho abraça tot, el desistiment té fases i té fronts. D’entrada, el desistidor renuncia a llegir en la seva llengua: així enfonsa la indústria editorial en la llengua autòctona. També desisteix d’escriure-la, i de parlar-la amb un desconegut, i davant el parlant d’una altra llengua. Si és empresari, desisteix d’etiquetar-hi cap producte, per molt local que sigui. És com un setge que el desistidor afegeix: una llengua desistida és una llengua assetjada per fora i per dins.

El desistiment té, a més, una faceta menys visible: la del desig, la del voler. El desistidor no desitja oir ni veure la seva llengua. Si la llengua falta, ell no la troba a faltar; si la bandegen, calla; si l’eliminen, somriu i mira de fer-se el simpàtic. És una dimissió de la dignitat. I si qualcú té l’acudit d’usar la llengua amb normalitat, o en reclama la presència, el fuetegen amb els ulls i li roseguen el nas. És el procés que ja s’ha culminat a Eivissa, i que està en curs a Mallorca i a Menorca. És així, si fa no fa, com es maten les llengües.

Estimar o que t'estimin

2011-11-05T11:21:00.000-07:00

Estimar, esclar. Estimar té prestigi: qui ho fa se sent ple, els altres l’aproven sense avaluar-lo, el món s’hi posa com el gat que acull una carícia en el llom. Si Déu passés revista, donaria la conformitat.

En canvi, ser estimat és més pelut: perquè estimar algú és posar-lo a prova, anar-li amb exigències, importunar-lo. Quan t’estimen, sempre hi ha el dubte de si t’ho mereixes: ets suspecte. I estàs en situació de decebre. Sembla que estiguis obligat a vés a saber què. Qui t'estima, et desafia.

És Rilke, que m’hi ha fet pensar: “Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d’oli inesgotable.” És cert: l’amor que dónes, t’eixampla; el que reps, t’engavanya. Sempre és millor estimar. Ara entenc que tu –si en fa, d’anys– entomaves la part pitjor: perquè jo estimava i tu no. Jo punyia, insolent, invasiu; i tu et feies la desmenjada amb talent, sempre amb evasives. Jo, convençut que eres tu qui feia patir; però era al revés: jo et feia patir a tu amb el meu amor. Sembla que Rilke t'hagi conegut:

“Només al cap de molts anys serà capaç de comprendre per què va entossudir-se a no estimar mai. Per no obligar mai ningú a posar-se en la terrible situació de ser estimat. Això li acut a la memòria al cap d’uns quants anys, i, com en el cas d’altres propòsits, aquest també resulta mancat. Perquè ha estimat i ha tornat a estimar en la seva solitud; cada vegada amb l’esvaniment de tot l’ésser i amb una por indescriptible per la llibertat de l’altre. A poc a poc ha après de traspassar amb els raigs del sentiment l’objecte estimat, en lloc de concentrar-los en ell i consumir-lo. Estava malavesat a l’encant de reconèixer, a través de la forma cada cop més transparent de l’estimada, la fondària i la llunyania que va fer paleses davant la voluntat de possessió infinita de si mateix.” (Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte, p. 221, trad. de Jordi Llovet, El Cercle de Viena, 2010).

El PP, contra la literatura catalana

2011-11-03T08:24:00.000-07:00

Diria que la notícia ha passat desapercebuda, potser perquè la literatura interessa poca gent. Com si no fos greu. O com si fos una notícia del tipus “un gos ha mossegat un home”, que de tan esperable no és noticía. I és que el Consell de Mallorca, en mans del PP, ha suprimit la dotació econòmica dels Premis Mallorca per a l’any vinent.

Això són uns premis, creats fa sis anys, a la creació literària en català: 50.000 euros en la modalitat de narrativa, 10.000 euros en la de poesia i també 10.000 euros en la modalitat de narrativa juvenil. La presidenta del Consell, Maria Salom, diu que d’ara endavant els premis seran “purament honorífics”. Com si els diners no fossin rellevants.

Que ho són. I molt. L’objectiu d’un escriptor, o aspirant a escriptor, és veure publicada la seva obra i obtenir poc o molt reconeixement del públic i de la crítica. Però els diners són importants. Amb diners, un escriptor guanya temps per escriure. Amb 3.000 euros, un escriptor paga quatre mesos del lloguer del pis. Amb 10.000, pot pagar la hipoteca d’un any o reduir la jornada laboral a la meitat, guanyant així el que li és més valuós: temps. Amb 50.000, pot obsequiar-se tres anys sabàtics i fer una obra mestra.

El prestigi d’un premi és indestriable dels diners que s’hi atorguen. Els diners són un indicador de l’estima i el valor que es dóna a la literatura que en teoria es promou. Tots entendríem que ara, en temps de tisores feroces, el muntant dels Premis Mallorca es reduís a l’espera de temps millors. Però això no. La desertització econòmica dels Premis és un menyspreu de la llengua i la cultura pròpies de Mallorca. Una decisió que redueix a zero el valor de la literatura catalana –a la literatura castellana no li ho fan, això.

La voluntat liquidacionista és clara. Perquè ¿qui porta originals a un premi que no dóna diners? Poca gent (i poc ambiciosa). I ¿què es fa amb un premi despoblat i devaluat? S’elimina, esclar.

¿Arribaré mai a tenir una ànima?

2011-11-02T07:40:00.000-07:00

Diu Agustí Bartra: “Arribar a tenir una ànima costa tota una vida. Em penso que començo a tenir-ne una, d’ànima –el poeta té setanta anys quan diu això–, al centre de la qual poso el meu cor.” (Entrevista de Feliu Formosa, 1978)

Servidor responc: M’agrada sentir-vos-ho dir, senyor Bartra, perquè jo també m’ho ensumava, i sentir-me acompanyat per vós és un consol. Ja m’ho temia, que tinc una ànima de càntir, sense forma ni nucli, com un tros de paper que no embolica res –que deia Rilke–, com una feixa envaïda de bosc o com una casa que encara no hi és.

Que naixem sense ànima és fàcil de veure: els nens són animalons. Que arribem a l’adolescència sense haver avançat les obres ni un mil·límetre és cosa evident, per poc que un tingui tractes amb barbamecs. També és fàcil copsar que ens fem adults de cos, però no tant d’esperit, i que madurem com les garroves, que totes s’assemblen i se les mengen els porcs.

L’ànima, aquesta consistència de l’ésser que sap ser un i tots els homes alhora, el centre inexpugnable de la persona, el llibre que ens endreça per dins, costa molt d’adquirir i la majoria de persones no l’atenyen mai. Si no és que entenem, com Pessoa, que els ninos (pepes, titelles, putxinel·lis) tenen ànima, i llavors hi ha tanta gent –com ara jo– que som més a prop de les joguines antropomorfes que de vós, senyor Bartra.

Un argument fal·laç contra la independència

2011-11-01T01:38:00.000-07:00

L’invocava Ramón Jáuregui diumenge passat, en una entrevista que li va fer el diari Ara. El ministre espanyol de la Presidència i candidat del PSE per Àlaba arborava el mantra de sempre contra la independència de Catalunya: “El gruix de la societat catalana se sent catalana i espanyola alhora”. Un argument trampós per justificar l’immobilisme.

Fa molts anys que les enquestes, a l’hora de sondar el sentiment nacional dels catalans, detecten un grup molt majoritari (“tant català com espanyol”) i dos grups minoritaris (“només espanyol” i “només català”, aquest sempre més crescut que aquell). I ningú dubta que la radiografia és correcta; hi ha coses que són com són i que no admeten cuina. ¿I què, però? L’engany està en la interpretació que en fa l’unionisme.

Que un hom es reclami “tant català com espanyol” no vol dir que la seva adhesió a Espanya sigui incondicional, ni que s’avingui a ser maltractat indefinidament. Al contrari: vol dir que tant pot decantar-se a l’Estat espanyol com a l’Estat català, i que l’una opció o l’altra respon a criteris pragmàtics. Una volubilitat que contrasta amb la dels altres dos grups (els qui són “només espanyols” o “només catalans”), els quals tenen un sentit d’identitat més acusat i són, doncs, més previsibles. Aquests són com els portuguesos que el 1640 cridaven: “Abans pobres que espanyols!”, o com els espanyols que votaran contra la independència de Catalunya bo i sabent que voten contra el seus interessos materials (“Abans pobres que catalans!”, podran clamar).

Vet aquí el parany. Unes altres enquestes, igual de bones i tan refractàries a la cuina com aquelles, indiquen que aquest gruix “híbrid” de la població catalana es dividirà en tres trossos en un plebiscit d’independència (sí, no i abstenció), i que el formatge més gros serà el del sí.

Aspres

2011-10-31T02:51:00.000-07:00

Ens aspreu, filles, com si fóssim mongeteres.

¿O és al revés?

Nosaltres, aspre; vosaltres, plantes.

Bartra esmena Espriu

2011-10-30T01:27:00.000-07:00

Escriu Agustí Bartra, en una carta a Antoni Ribera: “Catalunya? Sempre. És el somni a tot dir. Un poble d’homes i dones lluminosos. Lluny de la histèria nacionalista dels inferiors, de les banderes ferotges i dels esclops idiotes, hem de voler el cant de les afirmacions vitals, la consciència solar, l’idioma envaït de ginesta, el sentit immortal de la terra, la sardana social, l’esperit apol·lini i la sang dionisíaca. Crec que ja és hora de deixar d’escoltar la veueta planyívola que fa: «Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra...». Aixo no té res a veure amb la consciència tràgica: és el rosegar d’ungles de les castracions, la llàgrima devorada per la lleganya, l’àguila convertida en gallina. Fins a cert punt és un testimoni. Però el que ens cal és que els millors forgin una consciència que acabi amb el prestigi del somiqueig estètic. Que hom llenci d’una vegada les balances que només pesen les figues seques de l’esperit afonat! Encara hi ha qui creu que el sol és un pòtol que aixeca les faldilles dels pallers.” (Mèxic, D.F., 21 de setembre de 1967)

Han passat quaranta-quatre anys i les paraules de Bartra no cessen de fer llum. Contra els enemics, els conformats i els somicons, el poeta sap què hem de fer: no plorar el que som, sinó anticipar el que serem; no doldre’ns de la feblesa, sinó dir-nos forts per trencar els límits que ens escanyen; ser, no pas nocturns i melangiosos, sinó solars, joiosos; anar capdrets i veure-hi lluny; assumir la victòria abans d’obtenir-la. El vitalisme bartrià assenyala el camí, així en la literatura com en la política.

Gelosies

2011-10-29T01:13:00.000-07:00

Hi ha la gelosia de veure i no ser vist. També hi ha la gelosia d'encegar i de porgar la llum podrida que vessem. Un sedàs nafrat que no sedassa bé.

Les veritats de Peces-Barba

2011-10-28T05:11:00.000-07:00

És difícil no fer suca-mulla en les paraules gaditanes del senyor Peces-Barba. Servidor volia fer-ho, però Vicent Partal, que és més àgil i més intel·ligent que jo, se m'ha avençat: el que volia dir jo ho ha dit ell a l'editorial de Vilaweb. Partal només deixa dos platets per sucar. Que són aquests:

Peces-Barba es demana, amb aquell posat de milhomes, si no els hauria anat millor quedar-se Portugal i deixar anar Catalunya –i dóna entenent que sí. Doncs jo penso que no. Perquè, amb Portugal dins, els espanyols continuarien tenint una llengua per odiar; i, sobretot, perquè una Espanya castellanoportuguesa seria –cert i segur– un desastre econòmic: els espanyols haurien de treballar més, serien més pobres, i avui, amb tota probabilitat, el seu Estat estaria intervingut per la Unió Europea: seria una segona Grècia. Sort n’han tingut, doncs, dels catalans (i dissort n’hem tingut, nosaltres, de ser els elegits).

El segon platet és el de la broma. Diu el prohom que això ho diu, de vegades, en broma. Doncs mira com riem. Perquè la broma deu fer gràcia a Espanya, però no en fa gens a Catalunya, cosa que demostra que som dues nacions distintes. A més, tots sabem com va això de la broma. Rient rient, diem allò que altrament no gosaríem dir. Ens fem bufons per poder ser sincers. ¿Què és, l’humor, sinó una vàlvula d’escapament de la veritat?

[PD: ¿Us adoneu que les paraules del pare de la Constitución traspuen l’humor amarg de qui sap que ha perdut el tren de la història? Peces-Barba (i tanta gent com ell) sap que ja no poden fer-nos mal; i que nosaltres, en canvi, podem plantar-los quan vulguem. ¿Què esperem?]

Castanyes

2011-10-27T07:07:00.000-07:00

Esclovelles castanyes,

n’estripes la pellofa

que et pinta en els dits

un paisatge de carbó.

Dedins hi ha el cervell,

acallolat, que ha pensat

llargament la composició.

Encara més endins

hi ha la pasta blanca,

farinosa de tant rumiar,

delerosa de barres i dents

que la deslliguin de l’espès

raciocini forestal i pugui ella,

també, pintar.

Marià Aguiló, la llengua, la fe i els Súpers

2011-10-24T09:47:00.000-07:00

Tomàs Aguiló Forteza i Marià Aguiló Ferrer, cosins i mallorquins de Ciutat, van fer aportacions a la literatura catalana (aquell, les Poesies fantàstiques; aquest, molta poesia, recerca folklòrica i assaig), però l’esperit que els animava no podia ser més distint ni més distant.

Marià Aguiló creia en la Renaixença; Tomàs Aguiló no. Marià tenia fe en la llengua; Tomàs no. Per això aquell va arribar lluny (va aconseguir restablir, el 1859, els Jocs Florals de Barcelona), i aquest va guanyar una discreta glòria provincial escrivint sobretot en castellà. Costava molt, a mitjan segle XIX, imaginar que el català es podia redreçar com a llengua de cultura i nacional. Un home realista, com Tomàs, no hauria admès mai aquesta possibilitat; per pensar tal cosa s’havia de ser forassenyat: calia ser Marià Aguiló.

Però la Bíblia ho diu molt clar: la fe mou muntanyes. I ara tornem a ser en una cruïlla semblant: s’ha de tenir molta fe per pensar que el català pot esdevenir, de debò, la llengua comuna de tots els catalans, la llengua que cohesiona la nació. Cal tenir fe en l’enorme energia positiva que hi ha en la llengua catalana; si hi és, allò que semblava impossible es farà realitat.

La festa dels Súpers és una manifestació d’aquesta fe. La festa infantil més gran d’Europa és en català. El club infantil més nombrós d’Europa parla català. Quatre-centes mil persones de llengües i procedències vàries compartien aquest cap de setmana diversió, cultura, país i futur; i en català. Si Marià Aguiló hagués estat, ahir, a l'Estadi de Montjuïc, hauria plorat d’emoció. Perquè ell ho sabia: la fe salva llengües, aixeca cultures, fa nacions. Crea estats.

Hi ha pler d'ocells

2011-10-22T08:00:00.000-07:00

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans és ple de misteris. Com ara la distinció ple/pler, heretada del Fabra; una distinció que acato, esclar, però que no em sembla feliç i que l'IEC, crec, hauria fet bé de revisar.

El Fabra i el DIEC diuen que ple és adjectiu i significa ‘que conté de quelcom tant com permet la seva capacitat’, i també ‘que no li manca res’. Res a dir-hi. Però és que tots dos diccionaris consignen la paraula pler, que és adverbi i significa ‘molt’, i aporten dos exemples d’ús: “M’agrada pler” i “Hi havia pler de noies”. I això sí que sobta, perquè pler és una variant de plaer i no altra cosa. El refranyer en va ple: “Del seu pler ve el meu dolor”, “Pler amb cua, no és pler”, “Feu plers a bèsties, i us tiraran coces”, i d’altres.

Aquest ús adverbial de ple(r) el coneixem només en el català oriental, i doncs mai no hem dit la erra. El DCVB aporta els exemples d’ús que segueixen: “Aquest any hem collit ple de taronges”, “Me’n comprareu ple, d’això?", i aquesta frase sentida a Menorca: “Per sa festa en solen venir ple, de ciutadellencs”.

Doncs bé, si la erra de ple(r) no se sent enlloc; si l’adverbi pler no té tradició escrita, i si el significat d’aquest mot és tan pròxim a l’adjectiu ple com allunyat del nom plaer, ¿com és que el Fabra i el Diccionari de l’IEC ens proposen la grafia pler? Arcans de la lexicografia.

Ser català és fer fills catalans

2011-10-22T00:34:00.000-07:00

Déu n’hi do el paper d’estrassa que ha fet Gerard Quintana al programa de l’Albert Om, a TV3. Pobre noi, ara tothom sap que no és un home intel·ligent. Si ho era, se’n guardaria com de caure, d’ensenyar segons quins drapets de la família.

L’estampa que Quintana va mostrar em recorda una màxima d’en Josep Guia: “És català qui fa fills catalans”. La frase no és exacta –no és obligatori tenir fills per ser català–, però és bona: honora els milers de catalans nascuts a Andalusia, al Magrib, o més lluny encara, que han decidit educar els fills com a catalans (ço és, fer catalans).

Tenir fills i que no parlin català ni a casa és, per a un indígena d’aquí, abdicar-ho tot: la llengua, la cultura, el país i la dignitat. Si fas això –o et passa això–, tingues vergonya i almenys no ho ensenyis, home.

I havent-la vessada, Gerard, no s’hi valen excuses. ¿Què vol dir que cadascú parla com vol? Mentida. Ja veig que no fas llarg. Quines ganes de posar-te en evidència. Mentida, he dit. Els danesos no parlen danès perquè volen, sinó perquè són danesos. En Gabriel Bibiloni ho diu millor que jo: “la gent no parla així com vol, sinó així com toca”.

Expulsió i extermini del català a les illes Balears

2011-10-20T07:02:00.000-07:00

Això que us contaré va passar l’any 1998. Servidor ensenyava llengua i literatura catalanes a l’institut que hi ha a Santa Eulàlia del Riu, a l’illa d’Eivissa. Un dia que tocava explicar sociolingüística se’m va acudir fer l’exercici que segueix: llistar les condicions que reuneix una llengua sana, i amb el futur garantit, a l’Europa de finals del segle XX, i comprovar si el català, a Eivissa, compleix poques o moltes d’aquestes condicions. La conclusió va ser que el català, a la Pitiüsa major, no compleix cap ni un dels requisits necessaris perquè una llengua sobrevisqui; que, aquí, el català es batega però ja és al sot, com si diguéssim. En enunciar això, tots els alumnes, en pes, es van alçar de les cadires en un esclat de joia, i cridaren: “¡El catalán se muere! !Viva!”.

Nihil novum sub solem. El nacionalisme espanyol és així: etnocida. Confon les fronteres de l’Estat amb les de la nació, i entén que tota identitat (llengua, cultura) que no sigui la seva és un tumor que ha d’ésser extirpat. És la cançó de sempre. El mal és quan hi ha una substitució demogràfica i els indígenes s’aprenen de cor la lletra de la cançó. Cagada pastoret, llavors.

Perquè llavors els ocupants imposen el seu discurs i els ocupats combreguen. Que és el que passa ara a les illes: el PP imposa un relat delirant que fa de coixí de la seva diguem-ne política lingüística. El relat és tal com sona: el català és una llengua forastera que ha vingut a trencar la mirífica convivència entre el mallorquí (i l’eivissenc, i el menorquí) i el castellà, i ha estat a punt de fer desaparèixer ses llengos vernacles. És un discurs fet d’odi (ètnic), d’ignorància (històrica) i de prejudici (lingüístic): els tres asos que asseguren els èxits electorals del PP. Una faula que només pot arrelar en una societat amb un nivell cultural baixíssim.

I ara el PP ha entrat en la fase final. El partit hegemònic els darrers trenta a les Balears ha aconseguit fer del català una llengua inútil, innecessària, desprestigiada, insegura, irrellevant i conflictiva. Quan una llengua es fa caure dins aquest sot, només falta el pas darrer: suprimir-ne l’oficialitat i deixar d’ensenyar-la a les escoles. Fins ara, el PP ha fet com fa el cocodril amb les seves preses: se les endú al fons del riu, reposa sobre el llim i espera la mort per asfíxia de la seva víctima abans de triturar-la.

Ara ha arribat l’hora de triturar. Ara que una majoria parlamentària avala el lingüicidi. Ara que també governaran l’Estat. Ara que saben que les protestes seran mínimes. Ara que han reduït a zero el valor de la llengua que eliminen.

Massa paciència

2011-10-16T01:06:00.000-07:00

Tenim massa paciència. Fem l’error de convertir una virtut casolana en virtut política. Amb l’excusa que hem de prendre paciència ens prenen el pèl, els diners i la dignitat. Tenim la sang plena de paciència i per això semblem, o som, ases. No cal llegir el diari per adonar-se’n: n’hi ha prou de pujar al tren.

Abans-d’ahir ho vaig fer: pujar al tren. Vaig seure, vaig treure un llibre i li vaig dedicar la meva atenció. Però, ai las!, no sé d’on, van sortir un parell de jovenots, de faccions llatinoamericanes, armats amb un micròfon, una guitarra i una andròmina quadrada, de color de nit sinistra, que presagiava el pitjor. Com era previsible, aquell volcà decibèlic va entrar en erupció i el cuc que tinc dins l’orella va tenir un d’aquells baticors que precedeixen el rigor mortis. L’escàndol era insuportable. Jo volia llegir i aquells brètols no em deixaven. Vaig alçar els ulls i vaig reparar, al meu voltant, cares de disgust.

No vaig dubtar ni dos segons: em vaig incorporar i me’n vaig anar a un altre vagó. Abans de perdre de vista els farfants, però, em vaig girar i vaig constatar que tothom aguantava, pacient, resignat, submís, el cul clavat en el seient. ¿I les mostres de disgust? -vaig pensar-, ¿com és que no s’aixequen i deixen sols els agressors?

La condició humana és així de miseriosa: ens bevem la injustícia per mandra de moure’ns (entenent el moviment com a cosa alhora corporal i cerebral); aguantem el que no és aguantador perquè l’hàbit de la paciència ens paralitza.

(Però sembla que això està canviant.)

Viure amb Espanya

2011-10-15T07:07:00.000-07:00

És com jugar als daus:

tu en tens un, i ella dos.

I si per un atzar

una jugada t’és favorable,

ella diu que no val

i tira contra tu,

i la seva jugada sí que val.

Plou molt poc

2011-10-13T06:57:00.000-07:00

Els meus records d’infantesa són plujosos. Als anys setanta plovia sovint i de valent. L’impermeable (el txubasquero, que deia la mare) i les botes d’aigua eren extensions habituals de la meva persona. Del portal estant m’abellia contemplar les barrumbades i fer vaixells de paper, amollar-los i observar com s’allunyaven a tocar de vorada. Havent plogut, fèiem pastetes al carrer, aixecàvem parapets de fang i xalàvem quan passava un cotxe i el parafang s’empastifava. Sovint els records són traïdors; aquests no.

Escriu la Patrícia Gabancho a A la intempèrie, la seva memòria cruel de la transició catalana (1976-1978), que “en el relat plou molt, infinitament més que ara”. Efectivament, aquelles notes de la Gabancho parlen de la molta pluja que queia en sortir de les reunions de l’Assemblea de Catalunya, i de les reunions que l’any 1978 feien els partits independentistes per explorar la possibilitat d’unir-se en una sola formació. A bots i barrals, plovia.

Si mirem més enrere constatem el mateix. En els tres volums que Daniel Rangil ha escrit sobre la cultura oral del Montnegre, són multitud els informants que insisteixen la mateixa idea: “Abans hi havia més aigats que no pas ara” [Esteve Xamaní]; “Allavors no regàvem re i collíem de tot, plovia més” [Josep Andrés]; “Recordo que de petit feia més mal temps que ara” [Josep M. Pera]; “Abans hi havia aiga a molts puestos, però ara ja pots anar descalç per tot arreu que no et mullaràs els peus enlloc. Abans hi havia uns xorros d’aigua que corrien per les carreteres a l’hivern, que de vegades no sabies com passar” [Josep Boix].

A semalades, plovia. I, ves per on, la desertització del clima ha anat de bracet amb la desertització de la llengua. La poca aigua i l’excés de castellà posen en perill d’extinció moltes maneres catalanes de dir la pluja. Quan plou poc, ja no sento dir que repixa o espurneja, que cau una roina o fa un xim-xim, que fa un mullinet o cau brusquina, o un ramitxó. Quan plou fort i d’un plegat, no sento dir que cau un ram d’aigua o una ramassada, un grop, una tamborinada, una xarbotada, un bàtec d’aigua, una terrabastada o un espetec d’aigua. I a penes sento que tempira (la tempirada és la pluja que penetra i assaona la terra), que cau un desfet de pluja, que fa un dia rúfol si el cel s’empluja, que una rufagada o un bufarut se’ns ha endut la roba que teníem estesa –però això ja és cosa de vents: vet-ne aquí una altra.

Al capdavall hi ha això que diu la Gabancho a les memòries dites: “el canvi climàtic i la dialectalització de la llengua han avançat per les mateixes raons: perquè fem coses malament i ningú no hi posa remei”.

Sunsi Mora: "M'ha agradat moltíssim viure"

2011-10-10T10:54:00.000-07:00

La Sunsi se n’ha anat, però no ens ha deixat. La seva personalitat era tan exuberant, vivia amb tanta passió, la seva flama cremava tant, que no pot deixar de fer-nos companyia.

La Sunsi estimava amb bogeria. Estimava la vida, la literatura, la bellesa, l’alegria, la gent. El cranc que se l’ha endut, i contra el qual ha lluitat els últims anys, no va erosionar ni un mil·lígram el seu fervor. Tenia un fill, una filla i milanta amics. Intuint que el temps se li acabava, va redactar unes paraules de comiat que ens ha fet arribar, a tots els qui avui preníem comiat d’ella:

“No m’ha calgut un més enllà per trobar sentit a la vida. Trepitjant terra he conegut l’infern i el cel i aquest últim sempre ha guanyat la partida. He estimat molt i m’he sentit molt estimada. M’ha agradat moltíssim viure.”

La Sunsi va ser una de les meves professores de literatura a l’institut de Llavaneres, quan feia BUP. Amb ella vaig llegir Machado, Valle-Inclán, Unamuno, Baroja, Miguel Hernández, una colla espaterrant que no he deixat de freqüentar. La Sunsi era independentista, devota de la literatura castellana i de les corrides de toros; era culta i mortadèlica (gaudia posant-se en la pell dels altres i sent els altres); gastava un humor que era com un castell de focs, àcid i espurnejant. L’alegria de viure tenia en ella un portaestendard de luxe.

A més, la Sunsi sabia que les idees canvien el món i per això va estimar també les idees belles i justes, i les persones que saben lliurar-s’hi. No es limitava a ensenyar literatura: ensenyava justícia i llibertat, i a desemmascarar els miserables; ensenyava la dignitat. Era mestra de viure.

Avui la Sunsi (Llavaneres, 1958-2011, mare de la Mariona i en Tomàs) ens ha dit adéu amb una cerimònia que ella mateixa es va encarregar de dissenyar. La Sunsi ha fet, del seu comiat, una obra d’art, i la família i els amics han estat a l’altura. A reveure, Sunsi, una abraçada. Sàpigues, però, que això no s’acaba aquí.

A propòsit de propòsit

2011-10-08T10:22:00.000-07:00

Els llibres i les pel·lícules en van plens, i no sabria dir si ho fan d’impensada o de propòsit. Quan algú causa un dany a posta, a gratcient, exprés o expressament, diuen que ho ha fet a propòsit. Ho diu en Balú en el canal Super3 (El llibre de la selva), i Ramon Monton ho posa en boca del protagonista d’El museu de la innocència, la novel·la d’Orhan Pamuk. I tants altres.

Passa que aquest ús no és reglamentari. A propòsit és una locució adjectiva que significa ‘apropiat’; l’exemple del DIEC és bo: “Una branca a propòsit per a fer un bastó”. També significa ‘oportunament’, i llavors és una locució adverbial; vegeu l’exemple del DIEC: “Véns a propòsit: necessitàvem algú que ens ajudés”.

La locució que pertoca només és adverbial: de propòsit (‘deliberadament’). I la família té encara un altre membre, la locució preposicional a propòsit de (‘en ocasió de, respecte a’); DIEC: “Vam tenir una escena desagradable a propòsit d’aquell desacord”.

No em posaré pas les mans al cap. Déu me’n guard de ser purista. (Tots els nostres mals fossin com aquest.) Però no sé per què hem de renunciar a una distinció (de propòsit / a propòsit) que és útil, senzilla i clara. ¿No n’hem fetes ja prou, de renúncies?

La claraboia

2011-10-04T08:50:00.000-07:00

De petit, quan em van posar a dormir sol –fins llavors compartia llit amb mon germà i amb els gats–, em van assignar un catre damunt el qual hi havia, molt enlaire, una claraboia. Això era un petit rectangle obert en el teulat i tapat amb un vidre gruixut i brut que deixava passar una claror espessa, però no permetia de veure-hi enfora.

Les nits llunades, l’astre hi posava un tel blanquinós, mòrbid, un punt fantasmal, que convidava a somiar despert. Aleshores la claraboia es convertia en una pantalla que mostrava el futur: hi sortia jo de jove, besant-me amb amb una noia de bellesa plàcida; i també de gran, treballant a l’oficina, corrent aventures, escudellant brou fumós en el plat de l’estimada. El rectangle de llum somorta era una televisió amb un únic canal: jo i l’esdevenidor.

A més, m’hi sentia observat. La claraboia assumia les funcions que abans feia una marededéu, que estava dreta sobre una petita lleixa clavada a la paret. Ara era Déu que, sense intermediació iconogràfica, em vetllava el son (un déu sense rostre, abstracte, semític). Van passar els anys i, un dia, la sensació que algú em sotjava va cessar. La finestra del cel es convertí en la finestra de la soledat. Havia deixat de ser un nen. Déu ja no hi era.

Literatura per què

2011-10-02T09:53:00.000-07:00

De jove, la literatura t’estimula i et complementa. De gran, et salva. Un arriba a una edat en què comença a estar tip d'un mateix; però hi ha una porta que et permet sortir del teu jo: la literatura. Quan estàs cansat de ser tu, la literatura és un descans. Una novel·la et convida a ser un altre; un poemari et presenta algú que viu dins teu i no coneixies, i et renoves. Un dia et lleves i sents que la teva personalitat t’engavanya; cap problema: et capbusses en un llibre i te n’emproves una altra. I t'esponges: et deixes influir.

La literatura ens aliena temporalment i a fi de bé. Se’ns endú una estona i quan tornem a casa notem que hem millorat una mica. Som un xic diferents de com érem. Estem salvats.

La venjança dels calçotets islàmics

2011-09-30T05:41:00.000-07:00

Llegeixo a El museu de la innocència, d’Orhan Pamuk, que les primeres pel·lícules eròtiques musulmanes es van rodar a Turquia a la segona meitat dels anys setanta del segle passat, i que en aquelles cintes “els actors no es treien mai els calçotets”. La qual revelació, esclar, m’ha obert els ulls. Ara ho entenc tot.

Ara entenc per què l’hemisferi nord del planeta Terra és ple de dones musulmanes que es cobreixen els cabells, i el rostre de vegades també. Estan ressentides perquè no van poder admirar els culets dels seus adonis. I ara es vengen. Tant de temps sense donar una alegria als ulls, tanta ocultació decorosa dels atributs més vistents… Doncs que s’hi posin fulles, ara: que admirin les mans femenines, decorades amb henna, i els peus, si no estan ocults dins calçat d’aigua. I la resta, que s’ho imaginin!

Montilla ofèn els unionistes catalans

2011-09-25T13:34:00.000-07:00

L’expresident José Montilla va dir moltes coses, abans-d’ahir, a la seu d’Òmnium a Manresa. Va dir veritats i mentides, obvietats i vaguetats, i va fer consideracions molt discutibles, com no podia ser altrament. Va esgrimir uns mots-clixé que fan part del disc ratllat del PSC des de fa un parell d’anys, que repeteixen com lloros per veure si el missatge qualla i la gent agafa por, perquè la por paralitza i això és precisament el que busca el PSC. Són unes paraules que em molesten especialment perquè van més enllà de la lliure expressió d'idees polítiques: són una amenaça inadmissible.

Montilla va dir –extrec la cita literal del blog de Miquel Iceta– que “més adeptes a la independència no ens acosta a la pròpia independència sinó que ens acosta més al risc de fractura”. Aquesta oració conté dues falsedats: en primer lloc, és un fet que l’increment dels partidaris de la independència sí que ens acosta a la independència; en segon lloc, és fals que això susciti un risc de fractura social. Ambdues afirmacions són inacceptables: la primera, perquè només es pot sostenir si s’entén que per als catalans no hi ha ni hi haurà democràcia; la segona, perquè és una falta de respecte cap als unionistes catalans.

Vejam si ens entenem. Els catalans unionistes són persones que defensen una posició legítima i mereixen el màxim respecte –exactament el mateix que mereixem els independentistes. El unionistes catalans són demòcrates civilitzats i educats que van a la feina –si en tenen– i es passegen pel carrer sense buscar brega amb els catalans que tenim una lleialtat nacional distinta de la seva. Ells són així ara, que viuen en una Catalunya dependent d’Espanya, i continuaran sent així quan visquin en una Catalunya Estat independent. Suposar que reaccionaran amb violència davant la decisió democràtica d’una majoria de catalans és insultar-los.

¿Com pot pretendre el PSC de retenir o guanyar els vots dels unionistes si els tracta com uns infants rebecs incapaços de viure en democràcia? Un partit socialista i democràtic hauria de saber –i saber dir– que el risc de fractura social no prové de la dependència o de la independència de Catalunya, sinó de la pobresa, de l’atur, del mal funcionament de l’ascensor social i de la manca d’expectatives laborals dels més humils. El PSC, ves per on, gasta un discurs que posa el nacionalisme espanyol per sobre de tota altra consideració. Gràcies, ja ho sabíem. Però ofendre la dignitat dels seus votants no sembla la millor manera de mantenir els vots.

La fe desmuntable de Max Jacob

2011-09-24T04:10:00.000-07:00

Hi duc poca fe, jo, en el sarró de viure. El motoret de fer cap envant sempre ha curtejat d’aquesta dolça benzina, que –no en dubteu– és la benzina. Havent perdut la fe en Déu, en els homes i en les dones, i tenint vedada la companyia d’animals de pèl, ¿què em queda? Podria comprar-me un peix o un canari... però no ho sé, em sembla que no m’ompliria.

I tanmateix un s’ha d’inventar una fe o altra. La Sandra Buxaderas m’escrivia l’altra diassa que no es creia que servidor fos tan descregut, afirmava que jo tinc fe en la llengua i que això m’aguanta dret. No sabria pas què dir-li. Un s’ha d’aferrar a alguna cosa, ni que sigui a un ferro roent, perquè si no passa per ull.

Ara em fa gràcia retrobar aquesta idea en un dels poemes en prosa d’El gobelet dels daus, de Max Jacob (surrealista abans del surrealisme), que l’Enric Casasses ha traduït magistralment. El poema titulat “La cristometria americana a 3,50” tracta d’una senyora que es considera la inventora de la Fe desmuntable, un “article en venda a tots els països, còmode pel transport i sobretot per Satanàs i la seva seqüela”. (p. 114)

Doncs mira que bé, perquè és l’invent que jo gasto: la fe desmuntable. Això és un fòtil que s’entatxona dins l’ànima (com un by pass) i et manté viu. És com un moble d’Ikea de disseny abstracte: l’armes tu sol –just quatre caragols que l’aguantin– i quan ja no et fa servei el llences i en muntes un altre. Tot molt provisional, per anar tirant.

Max Jacob no la va fer servir, aquesta fe, perquè es va fer cristià –Picasso va ser el seu padrí de bateig. Però a mi em va la mar de bé. Que no me la treguin!

El nihilisme i la dignitat en Miquel Pairolí

2011-09-22T07:16:00.000-07:00

Miquel Pairolí no es prodigava. Vivia, llegia, observava i escrivia. I, un cop publicat el llibre, complia a contracor els mínims que demana la promoció de la novel·la, el dietari o l’assaig. No feia l’escudella que fan els escriptors per procurar-se els contactes convenients. Pairolí era discret com a home i gegantí com a escriptor. Per això la seva obra ha passat desapercebuda a tanta gent.

Jo no puc parlar gaire alt. D’en Pairolí només he llegit una novel·la, El manuscrit de Virgili, i l’últim dietari, Octubre. (No n’hi ha prou, esclar, i una altra novel·la, Cera, espera el torn a la lleixa de pendents; i un assaig, Exploracions, notes i converses de literatura.) Però la poca pastura que he fet en els seus llibres em basta per reconèixer un dels grans escriptors catalans del tombant de mil·lenni. A més, Pairolí era intel·ligentíssim. Els seus assajos són construccions intel·lectuals clares i sòlides que beuen a les fonts del millor Montaigne i del millor Pla. I les seves novel·les són pedreres de saviesa. Permeteu-me que il·lustri això que he dit amb dues cites. La primera és d’El manuscrit de Virgili:

“Contra el que molta gent es pensa, el nihilisme té aquest avantatge, que permet un camí de retorn. Trepitgeu el fons del pou, trobeu que només hi ha fang i torneu a la superfície, on el dia és assolellat i la vegetació creix i s’afanya a viure i l’aire de primavera va ple d’olors. No oblidareu mai com és el fons del pou ni què hi ha, però només els necis es queden allà baix, xapotejant en el fang.” (p. 27)

Cadascú es grata el que li cou, i és per això que aquest fragment el vaig subratllar. Jo vaig caure en el nihilisme essent massa jove i em va costar molt de sortir-ne. Vaig perdre molt de temps. En fi. Vegeu ara aquest bocí extret d’Octubre:

“No s’ha de confondre l’orgull amb la dignitat. Sense dignitat, la vida es torna cendrosa i amarga, menyspreable. Tot sovint és cert que val més morir que no pas viure sense dignitat, que és una mena de mort en vida. Aquesta frase no és pas només una sentència per pronunciar en moments d’heroisme. És una realitat autèntica.” (p. 87)

¿Oi que davant d’aquest raig no calen paraules? Doncs no en diré cap més. Llegiu Pairolí.

La llengua ens ho dóna tot

2011-09-21T06:31:00.000-07:00

La llengua ens ho dóna tot. Alerta, però, que no és un donar que faci tenir. És un donar que fa ser. Som allò que la llengua ens dóna: història, cultura i consciència; memòria, identitat i consistència. Tot el que fa possible el ser i la llibertat.

Per això la volen destruir: perquè no volen que tinguem allò que som. Volen que siguem el que tenen ells, però només un tros, petit i fet engrunes, no fos cas. Ens ordenen que desistim: en la tenidoria d’ells hem de cessar de ser qui som. Només podem ser i tenir allò que ells disposen sense nosaltres.

La llengua ens ho ha donat i ens ho dóna tot. ¿Com li reconeixerem l’immens favor? Han passat els anys i hem estat desagraïts i gasius. És senzill i li estem obligats. La llengua no ens jutja i per això és bo de fer mostrar-li gratitud –ella és discreta i mai ens farà retret de res.

Podem saber grat amb literatura (llegint, traduint, creant); amb lleialtat (parlant-la amb tothom, arreu i sempre); defensant-la dels seus enemics, que són legió i poderosos (i ella només ens té a nosaltres). I amb un estat, esclar, que l’estimi i la preservi: a ella i a nosaltres, que som tot u.

Metafísica

2011-09-18T00:57:00.000-07:00

La metafísica és com una picor que no cessa mai. La necessitem per endreçar les coses del món, perquè així com pengen no s’embullin, per fer que tinguin una aparença de sentit i tot. Sense aquest cel fet de pensament, ¿quines transcendències dreçaríem?

Però la metafísica també és el cel dels fanàtics, la preparació de la violència. L’absolut que congria absolutismes. La casa de la veritat, que engendra el dogma i castiga els heretges. La metafísica és l’ordre abstracte en virtut del qual tot allò que és físic ha de donar raó, platònicament, de l’ordre superior; allò que no hi encaixa fa nosa, i les noses, ja se sap...

La rosa i les punxes. El mànec i el tallant. L’agressió i l’empara. Com tantes coses de la vida física. La filosofia europea del segle XX és plena a vessar d’antimetafísics que frisen de tancar la caixa de Pandora; com si els mals del món no tinguessin, tots, causalitats d’allò més físiques. És clar que n’han fet un gra massa. La metafísica és com un paraigua que deixa passar la pluja: et mulles igual, quedes xop, et constipes. Però no et sap tant de greu.