dimecres, 29 de juny del 2011

Un poema de William Carlos Williams per convocar el 9J



El famós recull Quadres de  Brueghel, de William Carlos Williams, conté el poema “The rewaking” (‘El ressorgiment’), que em fa pensar en la nostra causa nacional. Traduir-lo al català és una manera d’adherir-me a la manifestació del 9 de juliol a Barcelona: Pel nostre futur, independència. A les 18h, a la pl. d'Urquinaona. Vet aquí el poema original i la versió que n’he fet:

 THE REWAKING

Sooner or later
we must come to the end
of striving

to re-establish
the image the image of
the rose

but not yet
you say extending the
time indefinitely

by
your love until a whole
spring

rekindle
the violet to the very
lady’s-slipper

and so by
your love the very sun
itself is revived.

*

EL RESSORGIMENT

Tard o d’hora
haurem d’arribar al final
de la lluita

per tal de restablir
la imatge la imatge de
la rosa

però encara no
dius perllongant
el temps indefinidament

pel
teu amor fins que una
primavera sencera

ablami de nou
el violeta a les mateixes
orquídies

i així pel
teu amor el sol mateix
es revifa.

dimarts, 28 de juny del 2011

La Mariona ens pega



A casa tenim un problema de violència domèstica: la patoia (dos anys acabats de fer) ens pega. Quan menys t’ho esperes, sense més sal ni més oli, la menuda et dispara un raig de bufetades. Com que no les veus venir, no saps com reaccionar. ¿Què has de fer, cobrir-te el rostre?, ¿fugir?, ¿immobilitzar-la?, ¿xisclar?, ¿agafar-la d’una revolada i asseure-la a terra? El més sensat és això últim, esclar. El que passa és que no tens temps per pensar.

L’altre dia la menuda em va clavar una pallissa de ca: una pluja d’esplanissades a la cara. Li vaig arpar els braços per defensar-me i vaig protestar amb energia. Sense adonar-me’n, vaig cridar. Amb la qual cosa em vaig guanyar, per postres, una renyolima de la dona –món...

Ahir li va tocar el rebre a la mare, que li cordava el bolquer amorosament i ben confiada. D'un plegat li va caure un ram de pedra seca. Va ser prou àgil per agafar la criatura, posar-la a terra i amollar-li un sermó. No li calia fer-se l’enfadada: ho estava de debò. La nena va entendre que n’havia feta una de crespa i que estava castigada.

Abans n’he dit violència, però això no és exacte. És energia sobrant que es desplega sense control -vaja, suposo. Però, per a qui l’engospa, fa tant de mal com si fos violència. En dono fe.

dilluns, 27 de juny del 2011

L'enquesta

El meu amic Josep Sort ens convida en el seu blog, The land of Graccus, a contestar l’enquesta. Es tracta de proposar quines han de ser les primeres decisions del flamant govern de l’Estat català. Totes les opcions són llamineres, però només se’n pot votar un màxim de tres. Heus-la aquí.

diumenge, 26 de juny del 2011

Només vol la mama

La caganiu de casa només admet que la dugui a dormir la mama. No és que la menuda tingui res contra el papa: és només que li ha assignat unes altres funcions, la de jugar sobretot. Si el papa pretén portar-la a jóc, ella es planta: s’està dreta en el llit, plora i esbramega fins al límit de la seva resistència física, que és molta. Com que la mare també vol sortir de nit de tant en tant, hem de vèncer aquesta resistència.

Cosa que vol dir portar-la-hi jo, al llit, fins que s’hi acostumi. Teràpia de xoc. I aguantem la pressió fins allí on podem. La nena ens fa el cuc de l’orella malalt, sembla que tingui altaveus. Entomar la tempesta de decibels és molt dur: és com si t’esclafessin el cervell dins una premsa d’oli.

Quan la nena s’ha cansat de bramar o la mare s’ha cansat de sentir-la, i es fa el silenci, et sents com si t’haguessin clavat una pallissa. Com un lluç acabat de treure del forn. Estàs malambrós, no tens esma de conversar, no et veus amb cor de res. La teva ànima és una truita a la francesa. Esperes només que baixi la marea. Que la son vingui de pressa i que algú apagui el llum.

dissabte, 25 de juny del 2011

L'excés d'autoestima



Quan servidor era un barbamec, tenia l’autoestima molt baixa. Però com que allò era mal de molts, no en fèiem cabal. L’un era dels tontos i ves què hi farem; qui tenia coll avall de fer de jardiner -portar una torre, en dèiem-; qui comptava col·locar-se a l'empresa del pare o heretar el negoci... i elles es veien omplint rentadores a casa. La universitat era una quimera. A l’escuela nacional d’un poble petit, ¿què voleu?

Quan un dia vam prendre els tapins cap a la facultat, no ens ho crèiem. I quan vam tenir un èxit professional –res a veure amb l’aviram ni amb els clavells ni amb el tros– no ens en sabíem avenir. Jo feia pudor de femta de conill i no sabia com m'hi havia de posar.

Ara les coses han canviat molt, per sort. Massa i tot, potser. Perquè hi ha bordegassos que tenen l'autoestima tan inflada que es passen set pobles. I això tampoc és bo; entre altres coses perquè l’excés d’autoestima fa perdre el sentit de la realitat.

Als instituts de secundària això es veu molt. Una bona part del fracàs escolar és poblat de sagals que estan pagadíssims d’ells mateixos: estan convençuts que si els han tombat tantes matèries és per "deixadesa sanota", no pas per falta de capacitat; i proclamen, amb una confiança que aborrona, que pel juny, a les proves de recuperació, demostraran allò que els professors no saben veure: que no els cal estudiar perquè “van de sobrats”.

Són uns brivalls, aquests, que sembla que volin damunt d'una estora màgica; just al contrari del que ens passava a nosaltres a la seva edat. Nosaltres vam anar més enllà de les expectatives que teníem i no hem encaixat grans decepcions. Altrament, aquests vailets enriolats que planten carbasses es pensen que es menjaran el món; però el més probable és que el món se’ls menjarà a ells. En cru i d’una xuclada.

dijous, 23 de juny del 2011

Poesia i + 2011


 

El Festival Poesia i + de Caldes d'Estrac comença l'endemà de Sant Joan, el 25 de juny, i s'allargarà fins al 24 de juliol. Als pobles del costat sempre dèiem que "a Caldetes, de la merda en fan galetes". Si el penjament fos cert, l'esclafit de poesia de l'estiu el compensaria a bastament. Jas el programa.

Bona revetlla!

dimarts, 21 de juny del 2011

Sentit a la sala de professors

“-Mira, un altre que ho té tot suspès...
-Sí, i té mèrit. Perquè suspendre-ho tot és més difícil que aprovar-ho tot.”

Certíssim. L’ensenyament secundari obligatori (ESO) està dissenyat perquè un cove de carbasses costi més d’omplir que un d’aprovats. Els aprovats vénen d’ofici, com si diguéssim. Fer amàs d’insuficients, en canvi, demana força de voluntat, sagacitat estratègica i, a més a més, una determinació de ferro.

¿Quan ho acabarem, això?

diumenge, 19 de juny del 2011

Els ocells catalans de Malta

En Pere Alzina acaba de publicar un estudi interessantíssim sobre la influència de la llengua catalana en els noms dels ocells en maltès. El trobareu en el web de l’Institut Nova Història (o sia, aquí). L’arenyenc va viatjar l’any passat a l’arxipèlag maltès i va estar molt atent a les traces que els catalans hi havien deixat.

Que són moltes. Hi ha, per exemple, cognoms com Soler, Abella i Cardona. I noms de carrers com Punent (d’origen català segur) o Tramuntana (d’origen català probable). El filòleg Lluís de Izaguirre ja havia cridat l’atenció sobre dues-centes paraules malteses amb origen català altament probable, com anell, antik, assalt, abbokkament, fanal, gwardarobba, kastig, porpra, pronom, tirabuxù, kor, kap, mastrudaxxa (fuster), moviment, armirall, moll (port), etc.

Tot plegat no és estrany, perquè Malta i Gozo formaren part de l’imperi català en diversos períodes dels segles XIII, XIV i XV; a partir del segle XVI l’arxipèlag s’incorporà a la monarquia hispànica a través de Catalunya; i, d’ençà que Malta fou cedida a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (1530), alguns dels cabdills hospitalers foren catalans.

Conta el d’Arenys que el darrer dia d’estar a Malta va comprar un llibre sobre els ocells de l’illa, amb els noms científics dels volàtils i també en anglès i en maltès (que és una llengua semítica). Va constatar, molt sorprès, que alguns dels noms maltesos eren clavats o molt semblants als catalans. I, grufant i remenant papers, va arribar a les conclusions que segueixen:

a) Hi ha cinc noms d’ocells en maltès que són, molt probablement, d’origen català: sturnell, verdun, bucaq (que es pronuncia “butxac” i designa el nostre “bitxac”) i serra (similar al nostre “bec de serra”)

b) N’hi ha tres que podrien tenir un origen català: kappun (que designa el “bitó” català, conegut popularment amb el nom de “capó d’aigua”), arpa (la nostra àguila pescadora, en el benentès que “arpa” és un sinònim català d’àguila o esparver), i farruq (pronunciat “farrutx”, nom que existia en català medieval i retrobem en el topònim artanenc “Bec de Farrutx”, el qual designa diàfanament un ocell).

c) Hi ha uns altres quinze noms d’ocells maltesos que poden tenir un origen català, francès o italià: sarsella (sarset), kuluvert (ànec collverd), rozinjol (rossinyol) i avultun (voltor) poden ser noms catalans o francesos; bekkafik (becafigues) i capinera (capinegra) poden ser catalans o italians; finalment, cikonja (cigonya) i sparvier (esparver) tant poden ser catalans, italians o francesos.

Aquesta gratada és una aproximació inicial, però significativa, a la petja catalana de Malta. Els estudis grossos estan per fer. Us convido a llegir l’article d’en Pere Alzina, que és com fer una passejada d’allò més agradable per la història, les llengües i l’ornitofauna de la Mediterrània. A més, a l’arenyenc li agraeixo l’honestedat de dir les limitacions del seu treball; a saber, el desconeixement dels noms dels ocells en llengua siciliana i en occità, sumat al desconeixement dels noms populars per a totes les llengües comparades. Tot i així, bona feina.

diumenge, 12 de juny del 2011

Memòries d'un porc

Per mi, el gandià Santiago Díaz i Cano era un perfecte desconegut. Fins que fa quatre dies vaig llegir en el blog d’en Joan-Daniel Bezsonoff que l’any passat s’havia publicat una novel·la estupenda, Memòries d’un porc (Servei de Publicacions de la UAB), del dit pixaví, que prèviament havia guanyat el XVI Premi de Novel·la “Valldaura-Memorial Pere Calders” de 2010. Endut per la curiositat, i refiant-me del criteri del nord-català, me’l vaig comprar. Ahir el vaig acabar de llegir.

I estic espaterrat. Quina trempera! (la de l’autor quan narra i la del protagonista quan se li posa dura). I quina delícia de valencià. Figura que el protagonista grava en cinc cintes les seves memòries amb l’ànim de deixar-les per a la posteritat –s’està morint, pobret. No és fins a la darrera cinta que ens diu el nom: Llorenç. Doncs bé, en Llorenç no té un currículum que sigui res de l’altre món: és un jove d’allò més normal que la balla magra i que creix amb mil limitacions. Com tanta gent. Només que té un bon semaler, i li ha costat tant aprendre a fer-lo anar i trobar els forats d’entaforar-lo, que n’ha fet el centre de la seva existència. La cigala que tragina és alhora el timó i la proa de la seva vida.

Però no vull que us en feu una idea equivocada. Memòries d’un porc no és una novel·la frívola. Et fa passar unes estones divertidíssimes i adesiara et posa calent, sí. Però sobretot és un retrat generacional, una crònica molt personal de la creixença dificultosa d’un valencià que quan va morir Franco just entrava a la pubertat. Tela el que li ha costat, a aquesta generació, alçar-se, formar-se, guanyar-se les garroves i iniciar-se en el sexe per la via de la pornografia més rudimentària.

També m’ha impressionat la genial caracterització de dos dels personatges de la novel·la: el tio Cesc i la Carol. El primer és un llibertari vellard que navega amb una formidable llibertat d’esperit, que parla amb la saviesa socràtica que té alguna gent de poble, que viu amb un profund sentiment de dignitat i que no fa embuts. D’altra banda, Carol és la prostituta negra amb qui s’emparella el protagonista; parla poc, però la seva dicció precària (com una metralleta amb xinglot) i els seus fets li basten i li sobren. A la seva manera, és eloqüent.

Uf, quin rotllo que us he clavat. ¿Com és que m'aguanteu?

divendres, 10 de juny del 2011

La meva llengua és la més important del món



La molta veritat que conté el títol d’aquí dalt no és subjectiva, sinó objectiva de mena: perquè és veritat per a tothom, arreu i sempre.

Però no tothom està preparat per assumir-la. De fet hi ha estats sencers (com França i Espanya) que s’han construït contra aquesta veritat: opugnar-la és la seva raó de ser. I els catalans hem tingut la mala sort històrica que tots dos se’ns han tirat al damunt.

L’assumpció universal del dit axioma condueix a la igualtat sociolingüística de totes les llengües del planeta. Cosa que és intolerable per als nacionalistes lingüístics, que no són altres que els nostres dits veïns; per a ells, la seva llengua és la més important del món en termes absoluts. No tenim per què haver-los de sofrir.

dijous, 9 de juny del 2011

De matances

L’última onada immigratòria que ha rebut Catalunya era una oportunitat per a la llengua catalana. Els catalanoparlants (entesos en sentit molt ampli) teníem ocasió de ser norais per a l'amarratge dels nouvinguts, braços per incorporar-los a la llengua i la cultura del país. Era una oportunitat i l’hem deixada passar. Era un deure i no hem estat a l’altura.

Els catalanoparlants han fet veure que no capien la importància del moment i de l’avinentesa, i s’han abandonat a la inèrcia de sempre: la de parlar en espanyol als que vénen de fora. ¿Estupidesa? No, feblesa. Podíem triar entre ser forts o ser febles. Si decidíem ser forts, tindríem país. Si decidíem ser febles, el perdríem. Hem decidit ser febles i deixar caure el país. Visca el dret de decidir.

La renúncia a incorporar els nouvinguts a la llengua catalana s'ha sumat al fracàs de la normalització lingüística. El prejudici, el complex d’inferioritat, la dimissió, han tornat a guanyar. És el pendís que dóna ales a l'espanyolisme, que s’infla i es fa fort dins ca nostra i ara es disposa a liquidar el que queda de nació catalana: la llengua i els vincles entre els territoris catalans.

I ho fa de Portbou a Guardamar i de Fraga a Maó: amb els vots anticatalans, amb els mitjans d’intoxicació, amb la pressió judicial i política contra l’ensenyament en català, amb tot l’aparell del (seu) Estat arborat contra nosaltres, i amb la ignorància (Jorge Semprún era amic de la cultura catalana perquè era intel·ligent i civilitzat, just al contrari dels qui es declaren enemics de la nostra cultura i fan, del seu odi, un vot).

Si finalment ens esborren del mapa, els catalans que es mengen la llengua hauran contribuït decisivament a la matança del país.

dimecres, 8 de juny del 2011

Islàndia



Tot va ser molt ràpid. D’un plegat, els figurants van expulsar de l’escenari l’elenc sencer d’actors i actrius, van plomar els polls reviscolats que els finançaven, i el públic, fins aleshores passiu i somnolent, es va fer càrrec de la funció. El director havia menystingut els indicis que presagiaven la revolta.

dilluns, 6 de juny del 2011

Canibalisme



L’assemblea de tribus caníbals ha aconseguit finalment aprovar una Ordenança de Civisme que posarà fi als excessos democràtics que des de temps immemorials pertorben la convivència en el si de la comunitat. Per celebrar-ho organitzaran un gran sopar, un àpat que es preveu multitudinari, i hi convidaran les tribus veïnes.

dissabte, 4 de juny del 2011

Per molts anys, Mariona!



Avui és l’aniversari de la Mariona. I el meu també. N’ha fets dos, i per tant li duc un avantatge de quaranta-tres anys. Si l’expectativa de vida continua augmentant, un dia m’atraparà: jo criaré malves i ella tindrà més anys dels que tindré jo quan faré cuec.

Però hi ha un punt en què jo sempre aniré per davant del vent: el de la memòria. La Mariona no recordarà res d’aquests primers anys de la seva existència. Jo sí que me’n recordaré. Evocaré el desplegament d’energia que feien necessàries quatre mans per canviar-li els bolquers (així a casa com a l’escoleta). El son primíssim, les nits del lloro. Les botzinades, la manipulació barroera de tot, la trencadissa dels contes, les rebequeries fragoroses, les crisis víriques, les cançons balbuces, les ploralles a la piscina, els braços cargolats a les cames del pare...

Ella no ho retindrà, tot això. Jo sí. Ni que sigui perquè ho acabo d’escriure. Jo hauré viscut dues vides: la seva i la meva (i la de la Joana). La vida de la planta que creix i la de les mans que l’aspren. Aquest partit, doncs, el guanyo jo. Ja arribaran els dies que perdré per golejada.

dijous, 2 de juny del 2011

No ensenyem a pensar



A l’escola ensenyem de llegir, i els alumnes n’aprenen. Ensenyem d’escriure, i els alumnes –més o menys– n’aprenen. Però a l’escola no ensenyem a pensar, i els alumnes, ves, no n’aprenen. Si aquest aprenentatge tingués lloc fora de l’escola no passaria res. Però no és el cas. Els infants i els adolescents no aprenen a pensar enlloc. I llavors passa el que passa. I ens posem les mans al cap. Sense pensar –veieu?: nosaltres tampoc pensem– que collim el que sembrem.

Això ja ho sabia, però avui ho he tocat amb els dits. He corregit uns exàmens de llengua i literatura de tercer d’ESO. El tema de literatura que calia desenvolupar demanava endreça, reflexió, nuar conceptes i argumentar la lliga: Les connexions entre el Romanticisme i la Renaixença (ço és, explicar els elements del Romanticisme que fecunden la Renaixença i viceversa). Era fàcil perquè a l’aula ho havíem mastegat. Doncs fins i tot els millors alumnes (els que ho aproven tot amb notables i excel·lents) han fet els ous en terra. Les respostes eren una confusió fenomenal, un reguitzell de disbarats, un fraseig sense cap ni peus, un fugir d’estudi descarat. Ja m’hi havia trobat despús-ahir, corregint uns exercicis de pronoms febles que no es podien resoldre sense reflexió sintàctica. No els van resoldre, esclar.

Servidor en tinc una part de la responsabilitat. Però que la culpa estigui repartida no em consola. Perquè el resultat de tot plegat és molt greu. Hem fet una societat que exclou la intel·ligència. I l’estudi. I la cultura. Una societat on no hi ha cap referent juvenil que destaqui per la seva capacitat reflexiva. On els mass media s’adrecen als dèbils mentals (els quals han estat prèviament debilitats a les aules de primària i de secundària). Una societat d’individus que no són aptes per a la democràcia.

Llegir hauria d’ajudar a redreçar el tort. Joan Fuster deia que un llibre és una màquina de pensar. Em sembla que, quan es va empescar l’aforisme, el de Sueca no va considerar la literatura infantil i juvenil del seu temps. No la devia conèixer. Altrament, hauria matisat la sentència.