Com es mata una llengua: el decàleg

1. De primer es denigra, s’humilia els parlants de la llengua que es vol eliminar. Se la buida de prestigi. Tal cosa es fa difonent estereotips negatius que a la llarga bloquen l’ús de la llengua.

2. Després es trinxa la llengua en qüestió: se’n nega la unitat, es redueix, se la desconnecta del mercat que li és propi. Això la debilita i fa inviables quasi tots els projectes empresarials en la dita llengua.

3. Se li assigna un estatuts jurídic inferior al de la llengua dominant. A l’administració, se n’elimina el requisit i se’n precaritza l’ús.

4. Se l’aparta del món laboral i també del lleure, en els quals àmbits la llengua a eliminar és considerada inútil i sobrera.

5. Es garanteix que la nova immigració no aprendrà la llengua que es vol eliminar; es procura que ni tan sols hi entri en contacte.

6. L’imaginari del grup dominant substitueix del tot l’imaginari del grup dominat. La llengua que es vol eliminar queda sense coixí ni cobrellit.

7. Es foragita la llengua en qüestió dels mitjans de comunicació (ràdio, premsa i televisió). Si no hi ha més remei, se’n permet un ús residual (i de volada de corral) en algun mitjà. A la televisió, tot gest de normalitat és relegat a horaris pornogràfics. S’impedeix la recepció d’altres televisions en aquesta llengua amb prohibicions i amb multes.

8. Es mina la dignitat dels parlants de la llengua de marres: se’ls vexa i se’ls pressiona perquè l’abandonin. L’objectiu és trencar la transmissió intergeneracional de la llengua.

9. Es restringeix l’ensenyament en la llengua que es vol eliminar: s’aïlla els parlants en unes “línies” educatives separades, però es procura que n’hi hagi poques, i s’envaeix les que hi ha amb professors castellans monolingües.

10. El pas següent és eliminar aquestes “línies resistents”: es posen excuses per impedir l’ensenyament en la llengua a eliminar i la llengua manaia ocupa de fet tot l’espai docent i discent. Com una marea.

Per dur a terme aquest programa cal alguna cosa més que determinació: cal professionalitat. El franquisme tenia la primera, però no la segona. El Partit Popular suma ambdues virtuts. Ara la pregunta és si la democràcia (els vots, les majories absolutes) dóna llicència per a matar. A mi em sembla que no.

Un miracle anticonstitucional

Joan Amades va publicar, el 1933, un llibret de títol Tradicions patriòtiques, que conté “les tradicions que conta el poble català, referents a la defensa i pèrdua de les seves llibertats i a les vexacions sofertes dels seus opressors”. El volum conté un relat, titulat “El català llengua de Déu”, sobre un miracle diguem-ne “sociolingüístic”: vet aquí que un matrimoni castellà visita un taumaturg de Catalunya perquè obri en la seva filla muda el miracle de tornar-li la parla. El prodigi té lloc, però no és ben bé com ells s’esperaven. Com que la narració és breu, la transcric:

“Hi havia un matrimoni castellà que feia molts anys que eren casats i no tenien encara cap fill. Després de moltes prometences a diferents imatges advocades per al cas, varen tenir una nena preciosa com una rosa, però fou el cas que quan es féu grandeta va resultar ésser muda. Els atribolats pares varen fer nombroses proves i prometences per veure de tornar-li la paraula, però tot fou debades.  

Fins als pares atribolats va arribar la gran fama de miracler de Sant Salvador d’Horta, i decidiren de fer un viatge a Barcelona portant la mudeta per veure si li podia donar el do de la paraula. El Sant, en veure la nena, es limità a beneir-la i aquesta al moment parlà clar, sonor i vibrant, que deixà meravellats de joia els pares, els quals no sabien què els passava i es desfeien en paraules d’agraïment al Sant.  

Quan ja feia una estona que pares i filla se n’havien anat de la presència de Sant Salvador, hi tornaren a trobar-lo, tot enfadats i furiosos, dient que la nena parlava de manera que no l’entenien, ni sabien què els deia i que, per no haver-la d’entendre, tant se valia que no hagués arribat a parlar. El Sant els digué:  

La nena parla en català, com va parlar Déu Nostre Senyor al seu pas per la terra, com parlo jo i com parla tota la gent de la terra on us trobeu; deveu voler parlar en català, encara que no sigui més que per cortesia i agraïment, fins vosaltres mateixos, mentre us trobeu a Catalunya. Tan bon punt com la vostra filla arribarà a terres de Castella parlarà com vosaltres i com és costum de parlar en aquella terra, però mentre serà ací a Catalunya ho farà sempre com ho féu Déu mentre hi estigué, com ho faig jo i tota la gent que m’envolta.  

En efecte, en arribar la nena a Castella, espontàniament i sense que ni ella mateixa se n’adonés, parlà en castellà.”

Sant Salvador d’Horta, ja ho veieu, era un sant com Déu mana i tenia molt clar el principi de territorialitat, així en el Cel com a la Terra. Ja us podeu imaginar com el tractarien avui els mitjans espanyols si el sant fos viu i en funcions: en dirien més mal que Mahoma del porc. I a més, d’acord amb les sentències de l’Alt Tribunal aquell i les que va dictant el Tribunal Suprem, el seu miracle és anticonstitucional. Que vagin alerta les nenes mudes.

A Canet la figuereta

A Canet de Mar, un temps hi havia molts pobres. Si més no, això és el que diu la brama. Considerats des d’Arenys, els canetencs eren “els pobres de Canet” –això, dit amb un posat de commiseració i amb aire de desdeny. Ho devien fer les fàbriques tèxtils i els sous de misèria, i l'estufera proverbial dels arenyencs de vora mar.


La memòria supervivent diu que els rics de Canet es complaïen d’humiliar els seus pobres de la manera que segueix. Una prèvia, però. Ja deveu saber com s’agafaven, o s’agafen, de la figuera les figues que estan tan amunt que no s’hi arriba: es pren una canya, es bada d’una punta, i amb aquesta arma s’heuen les figues alteroses, que no sofreixen cap desperfecte. 

Doncs bé, els forts d’armilla s’agradaven de passejar per Canet amb una d’aquestes canyes i la figa atrapada a l’extrem, i quan trobaven un pobre el reptaven a agafar el fruit melós. L’obligaven a fer bots i el pobre –mai millor dit–, esclar, no hi arribava. Els rics l’escarnien i s’ho passaven la mar de bé. La figuereta, en deien, d’aquest divertiment. Un deport local.

Ara potser pensareu que això són romanços, que si mai va passar ningú se’n recorda, que ja se sap que els nostres ancestres foren cruels. I jo diré que no: que això continua passant, i més i tot, a l’engròs. Perquè, des del principi de la crisi, la banca espanyola ha guanyat més de 66.000 milions d’euros. I, mentrestant, els mercats financers han imposat 50.000 milions en retallades socials. A Canet la figuereta, sí. I arreu de Catalunya també.

Radiografia del racisme a Mataró

Visc a Mataró. Però Visca Mataró, no. Perquè no puc sentir-me orgullós d’una ciutat que acaba de donar tres regidors a la Plataforma per Catalunya del feixista i xenòfob Josep Anglada. Una ciutat on passa això està, senzillament, malalta. La composició actual de l’Ajuntament és tenebrosa, amb un Partit Popular que creix d’un regidor i el racisme més descarnat instal·lat a la Sala de plens.

Ahir vaig fer d’apoderat de la CUP en un col·legi electoral al barri de Cerdanyola Sud, un baluard del PSOE, i les paperetes de la PxC feien una torre bessona que s’acostava en alçària a les piles del PSC i del PP. Tres regidors. ¿Per què? No estic en condicions de respondre, però sí que puc aportar sis elements per a l’anàlisi:

1) A Mataró la participació ha augmentat de sis punts i mig respecte a les eleccions municipals del 2007: s’ha passat del 46,77% al 53,21%. És fàcil que el partit d’Anglada s’hagi beneficiat d’aquest increment: gent que no votava i que ara ha anat a votar contra els immigrants.

2) No hi ha un transvasament visible de vots del PP a la PxC. Però és segur que el PP rep vot nou i en cedeix una mica a l'Anglada. Els racistes són transversals: reben vot de tot arreu.

3) CiU no ha fet la pujada que esperava: només ha sumat un regidor. Una bona part de votants que volien un canvi han apostat pel partit d’Anglada, no pel de Joan Mora.

4) La PxC ha obtingut el percentatge més alt de vot en el bastió socialista de Cerdanyola Sud: un 15,31%. Cerdanyola Nord, un altre feu tradicional del PSOE, ha donat un 14,46% als xenòfobs. Només en aquests dos barris el partit racista ha fet replega de 1.409 vots. Els altres graners socialistes també han afavorit Anglada: La Llàntia (12,15%), Cirera (11,84%) i Vista Alegre (11,44%). Eixample enllà, els racistes s’han situat sempre per sobre del 10%. Rocafonda és un cas a part: el barri amb més densitat de població nouvinguda dóna un 14,84% al partit d’Anglada.

5) El PSC ha perdut tres regidors i la PxC n’ha obtinguts tres. Casualitat?

6) En canvi, la PxC ha fluixejat al Centre i a l’Eixample (els barris de vot catalanista), amb un 5,37% i un 5,92% respectivament.

La meva impressió és que el gruix dels vots racistes de Mataró prové del PSC, de l’abstenció en menor mesura, i uns quants de CiU. Si una de les funcions dels partits és fer pedagogia, i sobretot pedagogia de la convivència, és clar que el fracàs és clamorós. I que la responsabilitat que el PSC té en el desastre és molt gran.

Fins ara teníem un problema al carrer. Ara el tenim al carrer i a l’Ajuntament. I ara jo sóc negre, i sud-americà, i xinès; parlo cent llengües (de cop sobte m’he tornat hiperpoligot). I la Plataforma per Catalunya va contra mi. Amb mentides, amb demagògia, amb odi. Amb una intolerable violència psicològica i política. Per ara. ¿Em defensareu?

La revolució

És trist haver de dir

que hem de tornar a fer la revolució.

Perquè no tenim vint anys.

Teníem coll avall

que això eren historietes

de color de sèpia.

Que l’engranatge

que ho lliga tot és indestructible,

que altra cosa no és pensable.

Que podem canviar una peça

que grinyola o que s’ha rovellat,

però no pas el mecanisme.

Que els fills de la gran puta

són una casta d’intocables,

que els seus diners són sagrats.

I ara hem après que no,

que el seu poder és de cartolina.

I ens obliguen a desafiar-los.

Diu que ens afusellaran.

Ja pot ser, però ens és igual.

El nostre cadàver serà útil.

L'abisme democràtic

Patxi López, el lehendakari d’un tros de la nació basca, diu que hi ha un “abisme democràtic” que separa el Partit Socialista d’Euskadi i Bildu. Té raó. El PSE ha promogut la il·legalització de partits democràtics i ha fet tancar ràdios, revistes i diaris; Bildu no. El PSE ha arribat al govern gràcies a una tupinada electoral; Bildu no. El PSE té desenes de regidors encausats per corrupció; Bildu no. El PSE nega als bascos el dret de decidir què volen ser; Bildu no. El PSE (a través del PSOE) ha regalat milers de milions d’euros als delinqüents que han provocat la crisi econòmica; Bildu, en aquest cas, els hauria portat als tribunals perquè fossin jutjats. El PSE (a través del PSOE) és un partit neoliberal que es diu d’esquerra; Bildu és una formació que es diu d’esquerra i a més a més ho és.

Abisme democràtic. I tant!

Sobre la poesia i els poetes

El poeta és un bufó que no fa riure: perquè no fa gràcia i no l’entenen.

Faig saber: Que l’ham poètic funciona, però desaconsello per raons estètiques la ingestió de les meves preses.

La poesia no ha de fer gràcia: ha de manifestar la gràcia. I això –ai las!– no és literatura.

Poesia és cultivar la profunditat de les sensacions; escoltar les tiges i les arrels com creixen, i dir-ho.

La poesia és una estratègia de consolació. I una manera de callar. 

PP

“Jo de moral calço un 43 que és un 42, però depèn de la casa. Ara, com que aquest calcer es dóna, un 41 també fa el fet. I si el que convé és un altre número, no passis pena: ja ens ho farem venir bé. Els nostres sempre van ben calçats.”

Captar en el tren

Els captaires no són el que eren. Ja no en queden, que demanin una caritat per l’amor de Déu, o que siguin la franquícia viva d’un sant del calendari; a la porta de les esglésies amb prou feines se’n veu cap. La capta s’ha dessacralitzat. Ha canviat d’aire i d’estil, i d’escenaris.

Potser és en el tren que els canvis són més visibles. Primer hi havia l’home decrèpit que para la mà, o la dona agitanada amb nen a coll. La nova immigració va portar un tipus nou: el senyor que resumeix les amargors de la vida en un paperet –en un espanyol deplorable–, te’l deixa al costat sense motar i després el recull, amb dineret o sense. Jo em moria de ganes de quedar-me el paper (que sempre és una perla filològica i sociològica), però em feia consciència.

Després l'economia va fer un pet com una gla i el paisatge va canviar. Va sorgir l’autòcton reduït a la misèria, sense feina ni pensament de trobar-ne. Aquest també deixa notetes, però ja tenen més nivell: estan ben escrites i incorporen la versió en català (cosa que em sembla bé, però jo no gosaria dir-ne progrés, d’això).

El darrer bramul de la cosa el vaig viure la setmana passada (a la línia Mataró-Barcelona: el meu clàssic). Dos brivalls armats amb un parell de cadells cada un demanaven diners per als gossos. Te’ls deixaven tocar, i si volies te’n quedaves un. Eren una monada. “Estem fent una col·lecta per tot Barcelona per comprar un sac de pinso per als gossets!”, clamaven en castellà. Jo no sé si la virolla que replegaven mudaria en pinso o en cervesa, ni si la dieta dels animals era prou variada. Tant me fa. Només que em va fer gràcia participar com a figurant en l’últim capítol del documental, el National Geographic de Catalunya.

Clàssics i romàntics

Escriu Proust a Sobre la lectura: “és el públic (el públic intel·ligent, és clar) qui és romàntic, mentre que els mestres (fins i tot els mestres classificats de romàntics, els mestres preferits pel públic romàntic) són clàssics. [...] I, recíprocament, els clàssics no tenen comentaristes millors que els «romàntics». Efectivament, només els romàntics saben llegir les obres clàssiques, perquè les llegeixen tal com van ser escrites, romànticament”.

És cert: l’escriptor jove adquireix consistència freqüentant els clàssics; i, d’altra banda, només l’escriptor madur sap calibrar el valor que hi ha en les produccions del jove. És curiós, però la biografia d’una persona com cal també és així: una llarga dialèctica entre el jove romàntic i el clàssic madur. Aquell esclata com un castell de focs i la vida l’empeny a l'alegria; aquest controla el foc, l’enforma, i troba en la contenció una voluptuositat nova que l’ajuda a viure.

Massimo Dutti, en espanyol per força

Dues dones entren a la botiga que Massimo Dutti té oberta a l’avinguda Carlemany d’Andorra la Vella. La Carme i la Roser demanen a la dependenta si tenen la talla 46 d’una camisa. Elles parlen català, i la dependenta, castellà. La noia diu que ho ha de demanar al magatzem. Agafa el telèfon, truca i pregunta (en català): “¿Que teniu la talla 46 de la peça tal?”. En aquell moment passa l’encarregada de la botiga, que la fulmina amb la mirada i li enfloca: “¡En español!”. I la noia continua la conversa en la llengua que Franco va imposar a Catalunya i que ara, rediviu com per fatifat a les valls d’Andorra, posa a la boca de les dependentes de Massimo Dutti. Vulgues no vulgues. Si us plau per força.

Això va passar ahir al matí.

Extensió de Villatoro

El poema de Vicenç Villatoro fa així:

“La primera persona del plural és mentida.“ (Sense invitació, Proa, 2011)

Jo el continuo com segueix:

La segona persona del plural és una il·lusió lingüística.

I li poso aquesta cua:

La tercera persona del plural és una amenaça.

Súcubes

Lilit fou el primer súcube de la història –dic història per dir-ho d’alguna manera. La llegenda hebrea fa Lilit la primera esposa d’Adam, amb el qual feren una parella consagrada a la felicitat eròtica. Es veu que això no va plaure Jahvè, que  volgué donar a Adam una dona més assossegada, menys luxuriosa, i féu Eva. Adam repudià Lilit. Però com que Eva va fer l’atzagaiada de la poma, Adam també la va repudiar. (El judaisme, les dones, ja se sap…).

Vet aquí el primer home dormint sol i vern al llarg de cent trenta anys, durant els quals rebia les visites nocturnes de Lilit. Captivat per la seva bellesa, constatant que la cosa anava per llarg, i no podent sostreure’s de l’ameníssim deport que se li oferia, Adam acabava barrinant amb ella. I d’aitals unions nasqueren els dimonis i els esperits coneguts com les plagues de la humanitat. És en aquestes avinenteses que Lilit actuava com un súcube.

La creença que el dimoni té la capacitat de fer-se íncube davant la dona i súcube davant l’home va ser heretada pel cristianisme. Però això plantejava un problema doctrinal: els fills que sorgien d’aquestes unions, ¿eren homes o dimonis? A De Civitate Dei, sant Agustí admet l’existència dels íncubes (ell s’estima més dir-ne silvans i faunes), però no aclareix quina és la substància teològica de la seva progènie.

A la Summa, sant Tomàs agafa el dimoni per les banyes i desfà el nus d’una plomada: “bo i suposant que algun pic neixin homes d’una unió haguda amb els dimonis, no són pas engendrats per un principi vital del dimoni o pel cos que representen, sinó que l’han pres d’un altre home per a aquest fi. En aquest cas, el fill que neix no és fill del dimoni, sinó fill de l’home del qual prengué el ser“. Els fills de pares o mares dimonials, doncs, no havien de patir. El cristianisme és una religió amable.

Ara que ve el bon temps, els carrers s’han omplert de súcubes calçats amb sandàlies, els braços blancs, un pipiripip a cada galta, i penso que els dos pares de l’Església, Agustí i Tomàs, avui es rendirien de bon grat.

Les joguines i els llibres

Els llibres jeuen

en desordre, ací i allà,

igual que les joguines.

Jo hi jugo, amb els llibres,

i les nenes llegeixen la vida

que dorm a les joguines.

Fer-nos grans

és girar les tornes

i poca cosa més.

L'animal que s'enyora

Des que Josep Pla va tenir l’acudit de dir-ho, l’any 1921 a Londres, tothom sap que “posat a l’estranger, el català és un animal que s’enyora”. (De fet, ja ho sabíem de Verdaguer: “…quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor”.) Però no es té gaire present la continuació de la frase londinenca, que fa així: “i quan un català s’enyora no és pas d’un tracte còmode, sinó que, en trobar-lo, val més passar per l’altre carrer”.

Em demano si això encara val, avui. ¿Som tan enyoradissos com érem noranta anys enrere? No ho sé, però em fa l’efecte que no. El català que viu lluny de la pàtria –collons, quina sort!– té pocs motius, o cap motiu, per enyorar-se, i en canvi té molts recursos per comunicar-se amb el país.

Em sembla que avui hi ha més enyoradissos a dins que a fora. Jo mateix m’enyoro d’un país que no existeix, que només he conegut en els llibres i en les converses amb els vells. Aquell país que investia de catalanitat tothom que hi arribava en so de pau.

Jo no m’enyoro a la catalana manera, sinó a la lusitana, a glops de saudade, paladejant un temps i un país que no he viscut, enviant-me coll avall una pedregada de records que uns altres m’han llegat i que jo he fet meus, que fan mal quan cauen dins la bossa ulcerada de l’estómac.

El que no deu haver canviat és l’asseveració segona de Pla. Avui com ahir, els tipus enyoradissos són –som– insuportables. 

Una mostra d'Escriptures

L’altre dia vaig prometre de mostrar un bocí d’Escriptures, el poemari inèdit d’un servidor que Jordi Llavina va comentar a La Vanguardia. Avui compleixo la promesa. Jas cinc versicles i un poema:

 la gran quantitat de misèria vocàlica entatxonada dins les lletres dels imbècils, les paraules que s’arrosseguen i baven, que no saben dir res i no callen

*

els cereals que escampats a la plana esgrafien tiges tendres, romanços d’amor, i dels turons estant es veuen escrites i es llegeixen senceres

*

la cal·ligrafia esburbada del barri glòtic, la fraseologia d’andrones i retombs, la morfologia dels carreus, la semàntica que resulta d’apilar moltes ombres juntes

*

 l’eixugamot, l’astre blanc que xucla basses i fa cruis en terra per eixugar més endins, i quan ho fa durar molt desertitza llengües senceres

*

la naturalesa es rebolca dins nostre i a voltes s’embruta de pensament, però poc

*

som alhora escriptors,

escriptura i escriptori;

agents i pacients de l’escrivença;

tema, mitjà i gresol de codis;

missatge i missatgers

–ni emissors ni receptors,

sinó tot al contrari

Animal erroni

L’ésser humà és un animal essencialment erroni. És l’única bèstia que, davant un os, en comptes de rosegar-lo –una actitud que fóra intel·ligent–, li treu punxa i en fa un coltell, envesteix els seus consemblants sense tenir-ne necessitat i genera així una resposta igualment o desigualment agressiva que li ocasiona dolor, pèrdues materials, danys físics, tensió nerviosa i malestar espiritual, cosa la qual desemboca necessàriament en la poesia.

Elogi del bescoll

Elles tenen un tresor amagat sota la fronda capil·lar –bé, de vegades el tresor fa bivac i està a disposició de totes les mirades. És la nuca. L’occípit femení, si està ben esculturat, és un potentíssim irradiador d’energia eròtica. És un afrodisíac. Elles ho saben i fan bé de saber-ho, perquè els recursos naturals s’han d’administrar amb profit i amb goig.

Blanc o rosat, emmorenit o color de fosca negra, el seu clatell té a voltes un encís embriagador. La visió fugaç d’una nuca ben retallada atrapa els ulls i convida a la succió. És com un cordial servit en una copa de pell tibada. Hi ha nuques que tenen uns contraforts de fina musculació modernista, que s'arboren com columnetes dòriques i cessen en el rompent dels cabells. Com una platja. La visió d’aquests reversos té un efecte torbador en l’ànim de tot mascle sensible a la bellesa. Hi encén brimarades de desig.

Hi ha homes que s’han enamorat d’una nuca. Els clatells de les reines egípcies van ser insignes –vejau la Nefertiti. I aquelles princeses núbies, propietàries d’uns tossos que van inflamar la fantasia dels pinzells romàntics! Més ençà, França deu haver estat el principal proveïdor mundial de beutats occipitals –¿us en recordeu, del bescoll delicadíssim de la Binoche? Aquella frescor que es filtrava porus endins... Allà deçà hi ha Hollywood, que ha donat clatells antològics: Audrey Hepburn, per exemple, ostentava un dels bescolls més elegants del món. I a casa nostra, l’Ariadna Gil, esclar, el clatell més gerd i espavilat que Catalunya ha posat a les pantalles.

D’altra banda, em consta que, en el territori homosexual, els tossos ventilats dels jovençans tenen una força motora que fa tremolar la libido de les carrosseries més tempsudes. En aquest punt parlo d’oïdes, però –si m’erro, ja em rectificareu. Ara m’ocupo només, egoistament, de les nuques feminals. I opino que, sense aquesta prestació, la nostra comunicació eròtica seria molt més pobra. 

Què cosa és pedagogia

Això de la pedagogia és llenegadís com una anguila. Quan et sembla que tens el desllorigador de la cosa, un cop d’aire qualsevol la fa caure i l’invent es fa benes. La teoria que fa al cas sovint no és sinó vent (ventositat i tot, de vegades), i la pràctica, una pura qüestió d'interès, de claredat, d'insistència i de si l’encerto l’endevino.

Un bon amic meu, anys enrere, la va endevinar. Va fer una aproximació empírica a la cosa que val més que les moltes tones de papers inútils embrutats amb l’excusa de la pedagogia. El cas va ser el que segueix. Despatxada la carrera de filologia catalana, en Joan Carles va enviar currículums a la Seca i a la Meca oferint-se com a professor de vernacle. El director d’un centre de formació professional d’Hostafrancs (a Barcelona, privat però concertat) va respondre a la crida i el va reclutar. La incursió del meu amic en la jungla de l’ensenyament secundari va durar un curs.

En Joan Carles tenia un alumne de cromo: un jove guerrer de les Brigadas Blanquiazules que compareixia a classe amb un pentinat tenebrós i un cinturó que presentava un buldog a la sivella, amb els colors de l’Espanyol per un costat i la bandera espanyola per l’altre. El quídam, naturalment, no feia brot, tenia tirada a l’enrenou i interrompia les lliçons amb estirabots inelegants, l’únic objectiu dels quals era capolar el sistema nerviós d’en Joan Carles.

Un dia el meu amic va agafar el metro per tornar a casa i sota terra es va trobar el seu discent amb les mans a la paret, atrapat entre dos mossos d’esquadra que l’escorcollaven. “¡Ei, profe, dígales que soy buena gente!”, va cridar l’energumen quan va veure en Joan Carles. “¿Que el coneix?”, va fer un policia. El meu amic va estar una estona departint amb un dels uniformats, a certa distància del brivall, que no els podia sentir. No hi hagué detenció i cadascú se’n va anar pel seu vent.

L’endemà, en Joan Carles va cridar el pupil a capítol i li va fer aquest discurset: “Mira, de moment no t’ha passat res, però els mossos m’han manat que a final de curs els enviï un informe sobre la teva persona. Així que tu mateix”. Era mentida, esclar. Però el bergant va fer el paper de mut durant tot el que quedava de curs.

Bildu

No fa gaires anys que servidor vivia a Felanitx, al llevant de Mallorca. Allí, per no avorrir-nos, quatre o cinc amics vam fer una entitat local de nom Felanitx per la República. Vam remenar arxius, vam entrevistar molta gent gran, vam fer un llibre, vam convocar uns Sopars per la República que van aplegar molta gent; i en acabat vam decidir fer un cicle de conferències sobre el conflicte basc. Vam fer venir Eduardo Madina, del PSE; un jove aspirant a parlamentari d'Eusko Alkartasuna (el nom del qual no em ve a la memòria); i Oskar Matute, que llavors estava a Ezker Batua.

Recordo que Eduardo Madina, que havia perdut una cama en un atemptat d’ETA, va fer un sermó amable, conciliador, gairebé ecumènic. Sonava bé. Anys més tard Madina va endurir el discurs, arrossegat per l’espanyolisme rampant el seu partit. Llàstima, perquè era un polític que semblava apostar per la pau dialogada.

L'emissari d’Eusko Alkartasuna es va posar els assistents a la butxaca exhibint un català molt correcte. El credo d’EA és bo de resumir: democràcia, rebuig de tota violència, llibertat nacional i drets civils per a tothom; això, predicat des d’una esquerra moderada i pragmàtica. EA s’ha passat molts anys sembrant cultura democràtica a Euskadi, i mereix, al meu entendre, un gran respecte i molts vots.

Oskar Matute va ser el millor. Una troballa. Aquell era un jove cepat que oferia un discurs clar i endreçat, pacífista i honest, democràtic i basquista, digníssim, carregat d’ètica; Matute tenia la vèrbola massissa i llampant dels vells polítics esquerrans de la República. Anys després es va sentir incòmode a Ezker Batua, va marxar-ne i va fer un partit de nom Alternatiba. És la formació que s’ha entès amb EA per a fer Bildu, la marca de les candidatures que el Tribunal Suprem acaba de prohibir.

Em sembla que no cal dir res més. O sí. Perquè el silenci és una forma de complicitat amb els tirans. Perquè l’enterrament de la democràcia espanyola bé demana, si més no, una homilia.

Sèneca al País Valencià

Tot apunta que Acció Cultural del País Valencià no podrà pagar els 800.000 euros de multa per portar TV3 al sud de la Sénia; que l’edifici que allotja l’Octubre Centre de Cultura Contemporània a València serà embargat, i que el Partit Popular no pagarà electoralment la belitrada. Tant de bo m’equivoqui. Miro d’entendre-ho i no me’n surto.

El País Valencià és bo d’entendre de Madrid estant i mal d’entendre, en canvi, des de Barcelona. I és que el país de l’Estellés s’ha fet, les últimes dècades, amb l’ànim de complaure els amos de Madrid i de fer-lo indigerible per als veïns de dalt. València està pensada perquè els madrilenys s’hi posin com a cal sogre; i perquè als catalans ens sigui un esbarzer. Ser català és un tràngol, allí baix. A ningú li agrada que el triturin.

De la Sénia en amunt costa d’entendre que els valencians votin massivament uns polítics que viuen contra la cultura, contra l’ètica, contra la llengua, contra la intel·ligència, contra el paisatge, contra la llibertat, contra la memòria, contra el país en definitiva, i a favor, descaradament, de l’economia domèstica. Una societat que es posa voluntàriament en mans de gent així em deixa perplex i em produeix vergonya intravenosa –no pas aliena, perquè el País Valencià també és el meu país.

No sóc prou intel·ligent per entendre-ho. Per això demano ajuda, busco algú que em doni llum. I em fa l’efecte que n’he trobada una mica en Sèneca. A les Epístoles morals a Lucili, un diria que el filòsof no era cordovès sinó valencià, i que es planyia del país que li havia tocat a la rifa:

“No és possible caminar pel camí dreturer –escriu Sèneca–: ens en desvien els pares, ens en desvien els serfs. Ningú no s’equivoca només per a un mateix, sinó que escampa la seva insània en els més pròxims i sofreix, al seu torn, la d’aquests. I per això en cada home es reuneixen els vicis de la plebs, perquè la plebs els hi ha comunicat. Cadascú, mentre empitjora els altres, s’empitjora ell mateix; ha après el mal, després l’ha ensenyat i així ha nascut aquella enorme malícia de l’ambient: perquè s’ha acumulat en un sol lloc tota l’avolesa que cada u sap.”

(Podeu ajudar ACPV fent un ingrés aquí: 2100 - 0700 - 17 -0200599135)