dijous, 31 de gener del 2008

La llarga ombra de Roís de Corella

Fraseologia i estil. Enigmes literaris a la València del segle XV (Edicions 3i4, 1998), de Josep Guia, és la bomba que tants docents universitaris s’han conjurat a desactivar. A Eivissa estant, l'autor m'hi va guixar el següent: “Al Joan, perquè se’l llegesca críticament i l’explique apassionadament.” Compta-hi, Pep. Ara en faig cinc cèntims apassionats.
Es tracta d’un assaig insòlit, perquè aplica per primera vegada als estudis literaris una disciplina quasi inèdita en l’àmbit cultural català: l'estilometria de base fraseològica. El mètode consisteix a inventariar, amb suport informàtic, les constants fraseològiques (el fràsic) d’una obra, un autor o una època. Hom localitza les porcions de text que concorden al voltant d’un agrupament de mots clau usats amb una semblant significació discursiva, i es basteix així un corpus d’estilemes, que serà valuosíssim a l’hora de determinar l’autoria d’un escrit. Per exemple:
La porció “MÉS ANGÈLICA QUE HUMANA”, tan abundant en el Tirant que Martí de Riquer parla d’una “cierta insistente muletilla [que] se podría considerar como una firma de nuestro novelista” reapareix també insistidament en moltes obres de Corella: en la Vida de Santa Anna, en el Triümfo de les dones, en la Istòria de santa Magdalena, en el Debat epistolar amb el príncep de Viana, etc.
Un altre exemple: l’estilema “NO BASTA (…) PER PODER RECITAR” apareix 38 vegades a l’obra reconeguda de Corella, 31 cops en el Tirant o Blanc, 19 pics en el Vita Christi i 3 a l’Espill. Vegeu-ne una mostra:
a) Algun poder no basta poder escriure… (Vida de Santa Anna).
b) No us poria recitar, magnífics senyors… (Tirant lo Blanc).
c) Qual llengua, Senyora, pot recitar, ne qual enteniment… (Vita Christi).
d) No hi ha prou mots / que a dir basten… (Espill).
Casualitat? Parlem-ne.
A més, resulta que aquestes tres obres, tan corellianes d’estil, “varen ser atribuïdes als corresponents autors després que ja eren morts, alhora que Corella estava presumptament condemnat a callament perdurable per la Inquisició.” Corella s’escrivia a sobre, com li passa avui a en Jaume Cabré, i si li prohibiren de publicar res no és concebible que es pogués passar sense escriure.
Guia demostra la inconsistència d’arguments fins fa poc indiscutits (i l’error en algunes dades), com ara la “sensibilitat femenina” que palesen molts diminutius del Vita Christi que, d’altra banda, són d’ús corrent a l’Espill. Pel que fa al Tirant, Guia fa notar que Corella fou el gran divulgador de la matèria de Troia a València (Lletres d’Aquil·les i Policena, Plant dolorós de la reina Hècuba, Raonament de Telamó e d’Ulixes) i recorda que diversos manlleus de les Històries troianes presents al Tirant coincideixen amb els que hi ha en obres reconegudes de Corella. Tot això, sumat a les amplificacions retòriques de la part discursiva del Tirant, tan corelliana i alhora tan impròpia d’un cavaller com Martorell.
En fi. Un volum, el de Guia, que convé recuperar davant el terrorífic silenci dels anyells.

Pacte de silenci

Biblioteca d’Arenys de Munt. Diumenge 27 de gener. Presentació de La vida del llàtzer de Tormos (prefaci de Josep Maria Orteu, estudi preliminar de Jordi Bilbeny i traducció d’Antoni Bulbena). En Jordi engega polemitzant amb l’Orteu, que en el prefaci ha tingut la gosadia d’afirmar que Déu no és català: “Déu és català –canoneja Bilbeny–, perquè si fos espanyol es diria Diez.” Establert això, entrem en matèria, que n’hi ha molta. Però no us atabalaré. Només vull cridar l’atenció sobre una dada que en aquell acte ens va aportar la Laia Climent, professora a la Universitat Jaume I de Castelló.
Resulta que els professors universitaris de filologies i lingüístiques vàries del País Valencià van acordar fa uns anys, entre ells, baixet-baixet, que no comentarien ni esmentarien la tesi de Josep Guia sobre la producció literària de Roís de Corella. Un pacte de silenci. Una censura sorda. Una mena de linxament mut.
Guia sosté que Corella és l’autor del Tirant lo Blanc, de l’Espill i de la Vita Christi (erròniament atribuïts, respectivament, al cavaller Joanot Martorell, al metge Jaume Roig i a l’abadessa Isabel de Villena). Guia basa la seva hipòtesi en les sorprenents concordances fraseològiques (els estilemes) que hi ha entre aquests llibres i les obres reconegudes de Corella. És a partir d’aquí que Guia desplega la seva argumentació (molt ben documentada) i qüestiona un parell de “veritats” que poden ser posades raonablement en dubte –feina primordial, dit sigui de passada, de tot filòleg i investigador de la literatura. Que un doctor en matemàtiques faci el que haurien de fer i no fan els seus col·legues “de lletres” fereix l’orgull de molts filòlegs: cou. El pacte de silenci contra Guia il·lustra fins a quin punt al País Valencià –ep, i més amunt també!- la intel·ligència està lligada de peus i mans, i ens parla de la covardia, la mesquinesa i l’immobilisme que nia a les nostres universitats.

dimecres, 30 de gener del 2008

"Second life" per a la llengua catalana

D’aquí a vint anys, tururut violes, diu en Quim Monzó, volent dir que en una generació l’univers catalanoparlant es reduirà a una caterva porfidiosa que tindrà la mania incomprensible de parlar en vernacle al gos, i para de comptar. Sense poder ser optimista, jo no ho veig tan negre. Penso que, a banda del gos, tindrem altres recursos interactius per mantenir viva la llengua. En veig a venir tres:

1) Un que ja explotem: Internet. El correu electrònic, els xats, els blogs, els webs de tota mena (i altres productes que la xarxa generarà) ens permeten i ens permetran de mantenir una interacció intensa entre catalanoparlants, baldament estiguem aïllats o siguem lluny els uns dels altres.

2) Els robots catalanoparlants. Quan no quedi ningú amb qui poder relacionar-nos en català, ens podrem comprar un androide i programar-lo en català. A més a més de les esperades prestacions sexuals, el robot ens salvarà els mots i farà país. D’entrada serà car, ja ho sé, però la forta demanda farà baixar els preus molt de pressa. (No ho dic en broma.)

3) El tercer filó també està inventat, per bé que fins ara la Catosfera l’ha negligit: Second life. Quan ja no puguem viure o malviure en català, quan de la llengua no en sentirem ni la ranera, tindrem la Segona vida: construirem un alter ego ben plantós i l’instal·larem en una Catalunya virtual, lliure i lingüísticament normalitzada. Ens ho passarem pipa en català. I en farem de grosses, i serem feliços, i lligarem molt, i ens farem un fart de cardar. El robot s’engelosirà i tot.

Josep Maria Pons i Guri

Josep Maria Pons i Guri era un personatge, a Arenys de Mar, un homenot, un historiador pacient i incansable. Hom el recorda acudint a diari a l’Arxiu Municipal d’Arenys de Mar, treballant, traduint, escrivint. Un temps havia estat advocat, i falangista, i alcalde d’Arenys de Mar entre 1952 i 1957. A Arenys tothom sap que, en tant que falangista, l’any 1939 havia anat a interrogar gent d’ERC a la presó, i que la història arenyenca acabava per a ell el 1936. Fins aquí res de nou. Doncs bé, ara fa poc he consultat el llibre Delators, del periodista Enric Canals, on he après dues coses més sobre el senyor Pons i Guri, i us les conto perquè em plau.
Una. L’historiador va ser nomenat, el 1940, secretari de la comissió judicial del Jutjat Militar d’Arenys encarregada d’interrogar, a la presó de Mataró, uns homes detinguts a Montgat sota l’acusació de defenestrar un retrat de Franco. Pons se’n recordava i digué que “hi anava com a advocat”, però en el document que el nomenava secretari només consta la seva condició de falangista. Els detinguts van ser posats en llibertat mesos després, per manca de proves inculpatòries.
Dues. L’any 1942 se seguí un judici sumaríssim contra Joan Pallàs i Seguerolas, “un anarquista de la FAI a qui acusaven d’haver estat membre del Comitè Revolucionari d’Arenys i d’haver participat en la detenció i mort de capellans i en el saqueig i crema d’esglésies”. Doncs bé, Josep Maria Pons i Guri apareix com a secretari judicial de la causa i, alhora, com un dels principals testimonis de càrrec contra el reu. Joan Pallàs va ser condemnat a mort i afusellat al Camp de la Bota el 9 de juny de 1942.
Essent Max Cahner conseller de Cultura de la Generalitat, Pons i Guri fou condecorat amb la Creu Sant Jordi per la seva tasca com a historiador. Més tard, el 2005, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va concedir-li la medalla Francesc Macià. Quan va morir, el desembre del mateix any, l’Ajuntament de la vila el va fer arxiver emèrit i fill predilecte.

Nació digital

Som i serem una nació digital. És un clam, ho sap tothom. Set de cada deu blogs de l’Estat espanyol són en català. Segons una enquesta del diari El País, Vilaweb va ser l’any 2000 la tretzena pàgina més visitada de l’Estat espanyol. I l’any 2003 (no tinc dades més recents) el català era la vint-i-tresena llengua quant a presència a Internet, just per damunt de l’àrab, el grec, el romanès i l’eslovè.
Si la cosa no es torça, d’aquí a trenta anys la meva filla, la Joana (que ara ha fet un any), serà cibercatalana. A saber, les possibilitats que la Joana tindrà d’encetar un conversa en català, un cop travessi el portal de casa, seran remotes, pràcticament nul·les. Si ella tampoc es torça –toco ferro– serà una noia amb una sòlida consciència nacional i lingüística (a casa haurà congriat un fort sentiment de pertinença a la nació catalana i haurà mamat l’amor a la llengua). Però en sortir al carrer no podrà exercir la lleialtat lingüística, de la mateixa manera que no la puc exercir jo a Alacant, València o Perpinyà. Serà catalanista en català portal endins, i en espanyol o anglès portal enfora. Com gestionarà aquesta contradicció, no ho sé, i quant de temps serà capaç de suportar-la tampoc ho sé.
Però sé que Internet (o el que hi hagi d’equivalent d’aquí a tres dècades) li brindarà la possibilitat de relacionar-se en català amb els nombrosos cibercatalans que hi haurà com ella. I junts faran una pàtria digital, catalana, moderna, tecnològica, tan real potser com la troposfera que s’obre portal enllà. El país, més que mai, seran les persones, per tal com el territori estarà en mans d’altri. El cibercatalà de Bombai serà “Catalunya” en la mateixa i exacta mesura que la cibercatalana de Torelló. Serem digitals. I no serà pas poca cosa –o sí, si volem que la terra també parli de nosaltres.

A fil d'espasa. Les croades vistes pels jueus

Aviat farà un any que l’assaig històric de Manuel Forcano sobre el genocidi medieval dels jueus corre pel món, inspirat en l’assaig quasi homònim de Maalouf, Les croisades vues par les Arabes. Però encara no hi corre prou, perquè A fil d’espasa és una d’aquelles aportacions que traspassen les llindes catalanes i esdevenen llibres de referència molt més enllà de les nostres fronteres; el de Forcano és un llibre-port, d’alt nivell i divulgatiu alhora, que connecta la literatura catalana amb el bo i millor de la cultura europea.
A fil d’espasa és una radiografia de la brutalitat antijueva dels segles XI, XII i XIII, el temps de les croades, trenada a partir de les cròniques d’autors jueus contemporanis dels fets (Salomó bar Simson, Eliezer ban Natan, Efraïm de Bonn, l’anònim de Mainz) i de dos autors posteriors (Josep ha-Cohen i Salomó ben Verga). Redactat en una prosa bellíssima, concebible només en un poeta, A fil d’espasa és un llibre inquietant perquè ens parla d’un odi antic i profund que, excitat des dels púlpits i encoratjat per l’inefable papa Innocenci III, esclatà en orgies de sang de Lisboa a Jerusalem, i de la vall del Rin a Sevilla; inquietant perquè il·lustra en què pot desembocar la perseverant estigmatització d’una minoria que comparteix territori amb una majoria, l’agressivitat psicològica i cultural exercida contra minories indefenses. Abans que convertir-se al cristianisme, algunes comunitats jueves s'estimaren més immolar-se col·lectivament "per santificar el Nom de Déu", i moltes altres van ser massacrades al pas de la primera i la segona croades, sobretot a Alemanya, talment una anticipació de l’holocaust del segle XX.
Forcano argumenta l’existència d’una darrera croada, dirigida per l’Església catòlica contra els jueus de l’Europa occidental, que la rescabalaria del fracàs de les croades antimusulmanes a Terra Santa. El ressentiment, la frustració, la ràbia, l’escreix d’agressivitat, el pagaran al segle XIII els jueus, que seran degradats, escarnits, humiliats, discriminats, acusats injustament i vesànica de practicar assassinats rituals, d’enverinar els pous i portar la pesta negra. Tant va ser així que el 1391 el torrent d’infàmia i repressió va sortir de mare a la península ibèrica, on els calls van ser assaltats brutalment i les comunitats jueves van desaparèixer de Sevilla, València i Barcelona, i gairebé de Girona (mentre el rei Joan I caçava llebres al Montseny). Quan el 1492 els jueus van ser expulsats, ja no en quedaven.
Si encara no l’heu llegit, no us el perdeu.

Les croades vistes pels àrabs

L’escriptor libanès en llengua francesa Amin Maalouf va publicar l’any 1983 un excel·lent assaig històric sobre les escomeses croades dels segles XI, XII i XIII a Anatòlia, Síria, Palestina i Egipte, Les croisades vues par les Arabes. Maalouf ens incitava a practicar el saludable exercici de mudar la perspectiva i mirar aquells fets amb els ulls “dels altres”. Llegir aquest llibre és com allò de caminar uns dies amb les sandàlies d’altri abans de jutjar-lo. Edicions de 1984 tingué cura de traduir-lo al català i en féu dues edicions: una el 2000, exhaurida, i una altra de butxaca el 2004, accessible. La traducció de Teresa Porredon està bé, amb l’emperò que moltes comes van a lloure.
Qui frisi de conèixer l’Islam, que cada pic ens toca més a prop, trobarà en aquest volum algunes claus per entendre el perquè de la fòbia musulmana als valors d’Occident, la quasi nul·la evolució de la teologia islàmica, la falta d’autocrítica, el blindatge identitari, la temptació integrista i la malfiança vers la modernitat. Perquè tot això, que avui ens desconcerta i ens enquimera, té les arrels a les croades.
Maalouf reconstrueix els fets a partir de les cròniques dels damascens Sibt Ibn al-Yawzi i Abu Shama, del poeta Imad al-Din al Isfahani, del valencià Ibn Yubair, de Kamal al-Din Ibn al-Adim d’Alep, de l’egipci Yamal al-Din Ibn Wasel, d’Abul-Fida i d’Ibn al Atir, autor de La història perfecta.
El moviment dit croat comença el 1096 amb la presa de Nicea i acaba el 1291 amb la destrucció d’Acre. Entremig, els “francs” fan un paper galdós que traumatitza el món islàmic i bloqueja el que podria haver estat i no fou: una evolució plàcida (o artigada) cap a la raó crítica, la tolerància religiosa, la liberalitat dels costums, l’humanisme, la separació de religió i estat, la democràcia… Tot això no va ser i avui ho paguem. Els episodis de canibalisme perpetrats pels francs a Maara, el 1098 (“els nostres –escriu el cronista francès Raül de Caen– feien bullir els pagans adults dins de marmites, passaven a l’ast les criatures i les devoraven rostides”) no ajudaven precisament a l’obertura cultural a Occident. A l’epíleg, Maalouf resumeix les raons per les quals el món islàmic roman descavalcat del progrés científic, polític i intel·lectual a partir d’aleshores:

a) El poble del Profeta ja havia perdut les brides el seu destí abans de les croades: al s. XI la majoria de governants i guerrers no eren àrabs, sinó turcs.

b) L’Islam es mostrava incapaç de crear institucions estables: tota transmissió de poder suscitava una guerra civil i no hi havia límits per al poder arbitrari del príncep.

c) Durant les croades els àrabs es neguen a obrir-se a les llengües i les idees dels occidentals (cosa que a l’inrevés no passava).

d) Assetjat, tenallat per una doble agressió croada i mongola, el món musulmà es tanca en ell mateix i torna fredolic, defensiu, intolerant i reticent.

A T. S. Eliot li agradava dir que el passat, el present i futur són la mateixa cosa. Maalouf faria que sí amb el cap, sens dubte.

dimarts, 29 de gener del 2008

Suite de Gelida, també d'Àlex Susanna

És del 2001, de Proa. Ja té uns anys, però encara no està descatalogat. I com que és poesia immensa, per sucar-hi pa i escurar, i repetir, us en faig cinc cèntims. Suite de Gelida és poesia de resistència: resistència al desànim, a les decepcions, al cansament, a les foies de l'ànima ("Ara sé que no s'hi val a badar / i que les més dures batalles / no són mai fragoroses."). Els versos de Susanna brollen de l'experiència personal, i això no obstant ens parlen de vivències, sensacions, emocions, universals, perquè tots les entenem com a nostres. Copsem tot d'una que el poeta no parla d'ell, sinó de nosaltres, de tots. I ho fa regalant-nos versos que són com una flassada que ens abriga en una nit de fred, com una onada tèbia. Els versos discorren com un rierol que baixa calmós, sense por ni recança. Apartat de cap moralisme i de cap rictus alliçonador, lluny d'ínfules filosòfiques de pa sucat amb oli, Suite de Gelida és una manera intel·ligent d'entomar la poesia i les coses de la vida. El poema més impressionant del volum, "Inútil poesia", fa així:

És bo oblidar-se de la poesia,
de la d'un mateix i de la dels altres,
deixar que la vida ens garfeixi
per autopistes o marrades
[...]
Per això és tan bo oblidar-la,
la molt inútil poesia,
i retrobar-la sols de tard en tard,
com un vell conegut,
topar-hi quan menys ho espereu,
en tombar una cantonada
o obrir un llibre empolsegat
que ha mig caigut de la prestatgeria...

Si us va passar per alt, encara sou a temps de trobar-lo.

Últimes paraules

Saps parlar una d’aquestes llengües multitudinàries, en saps i de fet la parles cada pic que obres la boca i no és per badallar, ni per tossir o esternudar. Però la teva llengua ja no tens amb qui parlar-la: no l’has llegada als fills, els teus germans i cosins són morts, amics i veïns s’han fos. No hi ha marmessor. Tu sola has de traginar la culpa que en circumstàncies no tan crítiques repartiríeu entre una colla i seria més bona de dur. Per sufocar la mala consciència graves les paraules, fas rajar un diccionari. Així almenys et canses, i de nit dorms com un soc i somies somnis ancestrals, inaccessibles per a cap gravadora.

Angles morts, d'Àlex Susanna

Robert Frost definia la poesia com la peripècia d'unes emocions que busquen els seus pensaments i dels pensaments que busquen les seves paraules. Els poemes d'Angles morts semblen gestats seguint una pauta semblant: un objecte o experiència quotidiana susciten una emoció, que creix com una planta tropical i desemboca en un o altre lleu de la condició humana. El desguàs del poema és a voltes una paradoxa, una ironia, una finestra que s'obre a la reflexió, la calma digestió d'una inquietud. D'una faisó o altra, sempre hi ha un horitzó que s'eixampla, una lluminositat serena, una perenne invitació a la saviesa de viure. Poesia com vi de vellut, que deixa un rastre càlid a la gorja. És molt recent, del 2007, de Proa.