dijous, 31 de juliol del 2008

"Patrimoni natural", de Jesús Tuson

Des d’una òptica catalana, la sociolingüística és depriment; perquè ens invita a la lucidesa, i en el nostre cas la lucidesa és una font d’infelicitat. Amoïna constatar, amb metodologia científica, que el català està més fotut que no sembla –i mira que ho sembla! I, tanmateix, estem obligats a la sociolingüística. Si a la mentida no hi oposem veritat, si a la confusió no hi oposem lucidesa, si a les agressions no hi oposem dignitat, ¿com diantre ens hem de defensar, a nosaltres i a la nostra llengua? ¿Amb míssils Qassam?

No. Ens hem de defensar amb paraules (respectuoses) i amb idees (justes). Un dels millors agençadors de paraules i d'idees que tenim es diu Jesús Tuson, tots el coneixeu. Els seus llibres són sempre higiènics i estimulants, i ara potser ens calen més que mai. Ahir vaig enllestir la lectura de Patrimoni natural. Elogi i defensa de la diversitat lingüística (Empúries, 2004) i no me’n sé estar de recomanar-lo. Tuson és un “mestre de pensar”, que diuen els francesos: ens ajuda a endreçar les idees, que esdevenen així més fàcils de comunicar i de traduir en acció.

Tuson fa una distinció molt aguda entre monolingüisme militant i monolingüisme natural. El primer és el propi dels qui es desfan en lloances del bilingüisme aliè que els permet persistir en el monolingüisme propi, “perquè estan convençuts que, de llengua, només n’hi ha una: la bona, la clara, la fàcil, la que és portadora de cultura, la internacional, la que té més parlants i la que et salvarà si et trobes en perill de mort”. El segon és el monolingüisme propi de la bona gent que viu a la seva ciutat en la llengua pròpia del país, que és usada tothora i arreu i que per això és invisible (com l’aigua del mar és invisible per als peixos), però que si es troba lluny de la seva ciutat monolingüe pararà l’orella, s’interessarà per la nova parla que l’envolta, mirarà d’aprendre-la i la incorporarà a la seva vida. Els primers són uns poca-soltes als quals algú (tot un Estat) els ha enverinat el cervell –no els convidéssiu pas a sopar! Els segons són gent normal, oberta i amable –“aquests sí que els podeu convidar a sopar de tant en tant”.

Això i més coses bones, hi ha a Patrimoni natural.